Un missatge de mòbil

No es pot negar que el trajecte en tren camí de la feina és repetitiu i poc estimulant, però tampoc es pot negar, no sé si estarem d'acord, que mai arriba al punt de fer-se completament monòton. Sí, ja ho sé, les mateixes estacions, els mateixos horaris, les mateixes cares,... però és innegable que sempre es produeixen variacions substancials, matisos per assaborir, sorpreses per descobrir. Que no són prou rellevants? Doncs que li ho preguntin a l'Àlex sinó.

.........

L'Àlex es troba a l'estació de tren del centre com qualsevol dels altres dies laborals. Res especial; un dia carregat de feina, problemes variats, una nova dosi d'esforç i solucions per anar tirant. Sort que al final de la jornada li arriba el premi esperat tots els dies: trepitjar el carrer i posar rumb cap a casa.

És inici de trajecte i el vagó es troba gairebé buit, aquest luxe li dóna dret a escollir seient, però es decanta pel mateix de sempre perquè fa temps va decidir que era el millor. Un cop assegut es relaxa i es permet un minut de desconnexió fins que el fa reaccionar el xiulet del tren que anuncia la seva marxa, és llavors quan recorda que duu a la bossa un diari gratuït que ha recollit de camí. Es posa a llegir i deixa passar les estacions indiferent a la resta de passatgers. Mentre ell no desenganxa els ulls de les noticies els seients es van omplint. Ràpidament, en només un parell de parades, gairebé ja no queden places lliures.

De sobte aixeca la mirada per a reubicar-se i davant seu intueix la presència d'uns ulls blaus que el fiten sense pestanyejar. No pot evitar estudiar més a fons de qui provenen. Es tracta d'una noia de la seva edat amb carpeta d'estudiant. A primer cop d'ull li sembla molt bonica i sent un petit corrent de vergonya dins seu. Li agrada. Sempre ha pensat que si hagués continuat estudiant tindria més oportunitats de conèixer noies i, des que va trencar amb la Marta, aquest pensament el visita més sovint.

Les mirades es creuen i queden sospeses més estona que en una simple mirada de curiositat. L'Àlex s'adona que té una oportunitat oberta, però d'immediat es cohibeix per la situació i s'amaga rera els fulls del diari. Intenta guanyar temps per pensar i fingeix interès per la lectura, però és incapaç de concentrar-se, les paraules li ballen per la vista i no para de pensar què hauria de fer.

Inesperadament el silenci del vagó queda trencat per una veu delicada i dolça que prové de la posició de la noia. De cop el cor li batega sense control i el primer que pensa és que li està dient alguna cosa, però quan alça la mirada veu la noia parlant pel mòbil i totes les il·lusions se li esborren tant veloçment com han aparegut. Fa un esforç i mira d'asserenar-se. Merda! Deu parlar amb el xicot -pensa.- L'Àlex afina l'orella i espia la conversa amb tots els sentits ficats.

- Em sents? Si? ... Hola!... Sóc la Laia. -ara ja sap el seu nom i troba que li escau.- Que tal? Com estàs?... Res, que havia pensat que podríem quedar un dia d'aquest...
Es fa un petit silenci i la noia somriu. Per l'Àlex aquell és el somriure d'un àngel.
- Demà et va bé? Per mi perfecte. Surto de la facultat i vaig directe.
L'Àlex li dóna voltes a les paraules. Està quedant! Però amb qui? Un ex-xicot?, una amiga? La curiositat se'l menja.
- Sí, exacte. Han obert una cafeteria al centre, just sortint de l'estació. La coneixes? Perfecte, doncs demà a les set. Va bé?
Sap a quina cafeteria es refereixen, ha passat pel davant un parell de vegades. Deixa volar la imaginació i especula que es presentarà al lloc, tot i que no sap ben bé a què fer.
- Genial! Ens veiem demà. No em fallis, eh!

La Laia penja la trucada i en una revolada recull les coses i baixa a la següent parada. L'Àlex s'ha quedat amb un pam de nas, sense saber reaccionar. Amb les mans sosté el diari, aturat a la mateixa pàgina, perquè ha estat incapaç de concentrar-se en res més que en tafanejar.
Poc a poc es va fent a la idea de l'oportunitat perduda i no li queda altre que resignar-se. Decideix reprendre la lectura del diari per si l'ajuda a esvair-se; un accident laboral, una sentència polèmica, un desastre natural... i en un petit requadre llegeix: "Avaria de comunicacions en la xarxa metropolitana". El titular li crida força l'atenció i decideix abocar-se en la notícia.

Quan acaba de llegir se sent confós. Segons l'article s'han cremat dues antenes que donen cobertura a tota la xarxa suburbana de la ciutat i no es preveu solucionar el problema en menys d'una setmana. Però no pot ser, si fa una estona que ha estat testimoni d'una conversa...

Treu el seu telèfon mòbil i, efectivament, comprova que no rep senyal. És evident que en aquell assumpte hi ha alguna cosa que se li escapa, però no lliga caps. Per instint tira cap enrera i recorda les paraules de la Laia una a una, llavors cau. Com havia estat tan estúpid?

.........

A pesar del pas dels anys l'Àlex no pot evitar que li vingui a la memòria el parany del telèfon cada cop que contempla el rostre de la Laia dormint plàcidament al seu costat. Es pregunta com seria la seva vida si no hagués acudit a la cita de la cafeteria i es respon que no ho canviaria per res del món. Somriu un cop més, besa el front de la seva dona i es prepara per adormir-se entre somnis.