El Museu

Un relat de: Llum d'Estels

Per fi havia arribat el primer diumenge de Primavera. El dia s'havia llevat, com era habitual, càlid i solejat, res excepcional si no fos que a casa dels Grau esperaven la data amb devoció des de feia uns quants mesos. L'interès de la família, més enllà de l'efemèride astronòmica, estava motivat per una promesa; el Marc i la Mireia havien promès als seus fills que els durien a un lloc molt especial aquell precís dia.
Des que l'Alba i el Dídac havien estudiat a l'escola l'evolució de la vida al planeta no havien parat de bombardejar amb preguntes als pares, fins el punt que l'interès creixent dels nens vers el tema els va fer prometre que tots junts visitarien el Museu d'Història Natural. Els nens es mostraven entusiasmats davant la proposta, ja que, fins la data, tot el que havien vist o estudiat eren imatges enregistrades i mai havien tingut la possibilitat d'observar espècies vives al natural.
Finalment, després d'esperar moltes setmanes, aquell era el dia assenyalat. Els quatre membres de la família Grau es desplaçaren fins a les portes del museu i feren una llarga cua per entrar. Un cop dins, s'afegiren al riu de gent que quedava repartida al llarg dels passadissos i avançava lentament entre les diferents seccions de l'estança. La cridòria i la il·lusió dels més menuts es barrejava amb un punt d'enyorança i tristor que es desprenia de les mirades dels més grans. Als costats de les cambres, rera vidres blindats, s'exhibia la col·lecció d'espècies que el museu havia aconseguit salvar després d'una desesperada recerca per tots els racons del món. Dins aquestes gàbies de vidre es reproduïen acuradament les condicions atmosfèriques i ambientals més idònies per conservar en vida cada una de les espècies. No s'escatimaven esforços ni mitjans. El museu era l'esforç conjunt de la humanitat per conservar les restes del seu patrimoni natural.

Quan els Grau aconseguiren obrir-se pas entre la gent i situar-se en primera línia, el Marc i la Mireia obriren els ulls com taronges. No es podien creure el que estaven veient.
- Són preciosos! -va dir l'Alba sense desviar la mirada. - ...al natural són molt millor que a les fotografies de l'escola!
- No es poden tocar? -preguntà el seu germà.
- No. El museu els conserva amb molta cura. Penseu que si tothom els toqués es podrien perdre per sempre més. -aclarí el seu pare.-Aquests que veiem són exemplars únics en el món.
- Mare, és veritat que hi va haver un temps que vivien per tot el planeta? -preguntà l'Alba.
- Si, és cert. Fins i tot molt abans que l'home evolucionés, moltes espècies ja dominaven el planeta de punta a punta.
- I perquè van haver de desaparèixer? No ho entenc!
- La mà de l'home els va anar destruint fins que el procés va ser irreversible. -els aclarí la Mireia- És una pena que es deixessin perdre…
- Però no us quedeu davant dels primers que veieu, hi ha molts altres per admirar -els intentà animar el Marc.
- Si, va! Som-hi! -el Dídac estirava impacientment el braç de la seva mare.
- Espereu un moment... -va dir l'Alba que es veia incapaç d'apartar la mirada dels vidres- Quin nom tenen aquests d'aquí?
El Marc va llegir el rètol informatiu i ho anuncia amb veu clara:
- Aquests que hem vist són Ametllers que acaben de florir. Però si continuem estic segur que també veurem Roures, Pins, Faigs, Alzines, ...


Comentaris

  • Un futur d'insomni[Ofensiu]
    Biel Martí | 05-12-2006

    Moltes especulacions s'han fet sobre la fi dels recursos naturals del planeta, hi ha diferents llibres que en parlen (des de la desaparició dels llibres -que no són un recurs natural però quasi- fins a la fi de la resta d'espècies animals). El fet que la humanitat avanci pels llocs sense gaire control (encara que sembla que poc a poc ens anem redreçant, molt a poc a poc) i no vigilant de conservar allò que l'envolta és un tema que preocupa.

    Tu l'has plantejat d'una manera que fins que els nens no són al museu amb els ulls com taronges no se sap ben bé de què parlem (o de què llegim). Evidentment, el lector espera trobar rere els murs de vidre del Museu algun animal en vies d'extinció (tigres blancs, linx, qualsevol...) però no arbres. Sense arbres la humanitat ni el planeta sobreviurien (evidentment, l'home podria crear oxígen de forma artificial). És, per dir-ho d'alguna manera, la pitjor de les predicions.

    He de dir-te que al començament el text no m'ha motivat massa, acostumat a textos més llargs (ara he escrit els curts pel concurs de microrrelats, però normalment no baixo de 12 o 15 minuts mínim) que llegeixo quan puc, esperava una introducció de personatges més elaborada. Encara que en el fons no cal, perquè el que vols dir ho dius en un moment. Potser sí que, tenint en compte la molta predisposició d'aquest tema a ser desenvolupat, se m'ha fet curt. Més endavant el text millora quan un ja veu que el que vols és crear expectativa sobre què ha desaparegut, i ho aconsegueixes.

    Biel, el que quan té el dia s'enrotlla que no vegis!

  • Un Museu llunyà... o no tant?[Ofensiu]
    Unaquimera | 11-11-2006 | Valoració: 10

    Esgarrifós i natural, humà i inhumà, familiar i despietat, quin relat!

    Portes molt bé el diàleg dels personatges, els seus moviments, la seva experiència en mig d'un malson cada cop més possible, més proper, més real... encara que m'agradaria pensar que no arribarà mai!

    Saps treballar els finals i deixar a la lectora amb ganes...

    Enhorabona per tot plegat!

    Tornaré, doncs... saps escriure i resulta molt agradable llegir-te!

    Rep una bona abraçada, virtual però sincera,
    Unaquimera

  • Ficción o realidad?[Ofensiu]
    pokutu | 01-10-2006 | Valoració: 10

    Al paso que avanza la ofensiva contra la Naturaleza, tu relato no tardará en convertirse en realidad, y es más, probablemente será superado por ésta ...
    Muy bueno.

  • peres | 07-07-2006 | Valoració: 9

    original. Anava pensant, mentre llegia, que al final qui hi hauria a la gàbia seria un parella d'humans i qui els mirarien serien d'una altra espècie més forta que hagués sobreviscut, i trobar que el que hi ha són arbres, m'ha semblat una bona sortida. El problema (filosoficoecològic) és que sense arbres potser no hi haurà possibilitat perquè visquin els humans, i llavors la meva intuïció es compliria cent anys després de la teva.

  • Igual algun dia ... [Ofensiu]
    esther73 | 12-04-2006 | Valoració: 10

    Igual ara no creiem que això pugui passar, però si continuem jogant amb el nostre entorn com ho fem, potser arribarà el dia que un arbre sigui una peça de museu... m'ha agradat molt el teu relat, encara que una mica pesimista, jo encara tinc fe que això no pasarà mai.

  • tens tota la raó del món ...[Ofensiu]
    Conxa Forteza | 30-03-2006

    al pas que anam una flor d'ametller serà una peça de museu, no vull ni pensar quans d'ametllers s'estan carregant per fer l'autopista d'Eivissa, el ciment acabarà per ofegar-nos a tots, m'agradat el teu relat ...

    Conxa

Valoració mitja: 9.75

l´Autor

Foto de perfil de Llum d'Estels

Llum d'Estels

9 Relats

37 Comentaris

15861 Lectures

Valoració de l'autor: 9.66

Biografia:
per qualsevol cosa: atvalls@gmail.com