El Miracle

La fe i la devoció de Mossèn Ribot estaven tan fora de dubte com la seva consumada sordesa. No hi havia ningú en tota la congregació a qui se li pogués passar ni remotament pel cap una idea contraria. I es que la seva entrega i dedicació havien quedat abastament acreditades entre els seus devots. Sempre disposat, sempre al servei dels altres, amb una orella mal parada i les mans obertes per oferir. I en alerta! En alerta constant al que ell interpretava com a senyals divins, mostres del Senyor que guiaven el seu esperit per obrar sempre de la millor manera. Perquè res l'omplia més de joia que percebre els missatges de l’esser suprem, res el complaïa tant com ser un humil servidor dels indicis celestials i, en resum, perquè tenia ferm convenciment que era capaç de comunicar-se amb el creador.

L’Aina tenia disset anys i estava en l'edat de les explosions: la de les hormones, la de la jovialitat, la de la rebel·lia, la de l'experimentació i, com no, la del sexe. Per contra, havia passat tota la infància i l’adolescència reprimides sota una educació ultra-religiosa, en col·legis privats, comandats per monges que es mostraven tan severes com amargades. De família conservadora, de diumenges a missa, d'oferir bona imatge, sempre salvaguardant les aparences, de les que donen exemple a la comunitat i sempre tenen per oferir un consell alliçonador. Tot plegat, li representaven unes llargues i gruixudes cadenes que ofegaven la seva part més vital i tafanera. Una cotilla moral que, per sort, ja feia un temps que havia decidit fer miques.

Gairebé com cada matí, a trenc d’alba, després de les primeres pregaries del dia, el senyor Mossèn endreçava l'estança. Era un moment de pau absoluta, amb l’església tancada al públic i amb l’esperit renovat després de reposar el son durant la nit. Havia escollit, precisament, aquella estança com el lloc de l’església més idoni per al seu recolliment personal. El lloc on, perquè no dir-ho, podia parlar amb Déu. Perquè dins de la petita capella es mostrava la imatge del messies clavat a la creu, suportant el pes del dolor i el pecat de tota la humanitat. Mirava directament aquells ulls tristos, implorant compartir el seu patiment, donant-li gràcies, una i mil vegades, pel seu sacrifici en nom de tots. I eren, precisament, aquells ulls afligits els que ell havia vist parpellejar, els que, en aparença, el cridaven pel nom, els que, en algun instant, no podria precisar molt bé quan, juraria havia vist deixar escapar una llàgrima.

El descobriment dels plaers del cos era el pas inevitable que sempre es succeeix al seu desenvolupament. No hi havia aturador moral possible a unes lleis naturals tan rotundes com abassegadores. Com a molt, es podia entrar en el joc de la negació pública, de dissimular, de fingir, d'amagar la realitat. Potser es podia intentar camuflar els evidents canvis de la pubertat envers els altres, però mai de la vida envers a un mateix; hi havies de conviure cada dia! Exploració, descobriment i revelacions enfront dels obscurs plantejaments de les tenebres i de la por. No només l’Aina no era cap excepció sinó que, interiorment, havia decidit deslliurar-se d'aquesta etapa de foscor, disposada a caminar cap a la llum gairebé a qualsevol preu.

Mossèn Ribot, a través de la fe, creia posseir un do a la consciència que li permetia veure molt més enllà del que li mostraven els seus limitats ulls terrenals. En els darrers mesos, advertia com s'havia intensificat el seu contacte personal amb el tot poderós i intuïa, amb convicció, que havia estat triat com a receptor mundà de grans designis divins. Aquest fet, lluny d'atemorir-lo el motivava, encara més, a lliurar-se a la causa religiosa en cos i ànima. Però, per molta entrega i predisposició que hi esmerçava a diari, ni per casualitat, podia haver pressentit, la matinada d’un dissabte plujós, que els successos que estaven a punt d’esdevenir recompensarien, més que sobradament, tots els anhels que hi havia estat abocant.

Amb el primer nuviet, tres anys enrere, va jugar i tontejar durant unes poques setmanes d’estiu. Temps, tot just, per estrenar el primer petó i anar assaborint sentiments i sensacions noves. El sexe, però, no es va presentar fins a un any i tres rotllos després i, aquesta anunciació amb tambors i trompetes, li va significar l’escapatòria ideal per on reconduir la seva desconcertada fugida interior. Aquella delícia mundanal es va revelar com l’amagatall perfecte, la teràpia escaient, l’antídot adequat, el contrapunt d’equilibri per a l’entorn repressiu i emmordassant que l’havia perseguit i que encara la seguia envoltant.

Sang! Era la sang de Crist! Miracle! Miracle!!!
Joan Josep Ribot i Satorra, setanta sis anys, Mossèn de la parròquia de Santa Maria de VilaRoure presenciava, sense cap mena d’equívoc, un miracle!
Poc després d’acabar les pregaries, havia retornat a la capella en descobrir que havia oblidat les ulleres. A tentines, i no sense ensopegar diversos cops amb els bancs de fusta, havia entrat en la sala d’oració, havia grapejat la superfície de la taula de pedra fins a localitzar les lents, se les havia col·locat sobre el nas i, com era costum, havia mirat la figura que penjava de la creu per a senyar-se. Aquest cop, però, hi sagnava! I no eren deliris ni figuracions, era ben real! Les taques de sang es repartien sobre el cos de la representació formant un estucat irregular del que algunes gotes començaven a regalimar i caure per terra.
Aquella era la resposta esperada, durant tants anys de servei i pregaries, durant tota una vida entregada a la fe. Lloat sigui el Senyor!

Les primeres experiències sexuals amb nois foren un joc, amb límits encara desconeguts, per escrutar plaers i noves sensacions. Al seu entendre, sense dubtes ni rubors, es tractava de trobades que li resultaven extraordinàriament emocionants, seductores, excitants i divertides. Però, en el fons, el que més l’atreia, el que més la seduïa, era la sensació de traspassar la gruixuda línia d’allò que li havien mostrat, repetidament, com a intocable i prohibit. Estava obrint la capsa dels bombons que els grans guardaven, zelosament, tancada amb clau, dins l’armari! Amb aquell gran pas cap a l’abisme de la felicitat, l’Aina s’obria camí en el món dels adults i podia contrastar, amb informació de primera mà, la hipocresia general vers el tema.

La noticia es va escampar com una taca d’oli. En quant mossèn Ribot ho comunicà als seus superiors eclesiàstics, els esdeveniments se succeïren a una velocitat del tot desacostumada per aquell modest entorn de retir i meditació. En poques hores, tècnics de la diòcesi es personaven, prenien mostres i les custodiaven fins el laboratori. Cap el migdia es confirmava que, efectivament, es tractava de sang humana i poc després desenes de reporters de tots els mitjans de comunicació feien acte de presència per esvalotar encara més l’aviram. Als habituals tafaners del barri, ara s’hi afegien enormes multituds de curiosos que arribaven atrets per l’efecte crida dels noticiaris de les televisions i de les ràdios.

Acabada la setmana lectiva, i superats els exàmens, tocava celebració per recuperar terreny. Per afegiment, però, no seria una nit de divendres de gresca qualsevol, sinó que a l’endemà, l’Aina compliria divuit anys, i ja seria legalment major d’edat. La festa, essencialment, sempre consistia en sortir amb la colla d’amics, compartir tants riures com fos possible i fomentar l’ús, dins de marges raonables, de tota substància que afavorís el bon ambient general. Després, calia tornar a casa, sense desviar-se gaire del toc de queda imposat pels pares, i intentar esborrar del rostre tot indici de la diversió viscuda. Aquella nit, però, era la seva nit. La nit on la seva rebel·lia, encara com a menor, havia d’adquirir el punt màxim d’esplendor. La nit on estava disposada a saltar-se tots els límits.

La noticia del prodigi diví havia saltat fronteres, esbombant-se per tota la cristiandat, pel que, al Vaticà, els seus representants es veieren obligats a pronunciar-se. L’arribada a VilaRoure de la delegació vaticana no va fer altra cosa que afegir més combustible per fer bullir l’olla i, no cal dir-ho, va representar una nova peça de carnassa per a noticiaris i un bon grapat de programes televisius de moral dubtosa. El màxim organisme, amb procediments propis, va estudiar el cas sense escatimar recursos però amb calma i deteniment, per la qual cosa el seu veredicte va quedar en suspens durant tres llargs dies. Finalment, el portaveu oficial, davant un desproporcionat desplegament mediàtic, va comparèixer per confirmar amb clara i absoluta rotunditat: Tenim miracle!

L’Enric duia un temps tirant-li la canya a l’Aina però, sense ser-ne ni molt menys conscient, aquesta postura, aparentment dominant, l’havia col·locat en una posició extremadament vulnerable. Ja feia anys que sortien en colla i, fins el moment, no havia sorgit res entre ells dos. Tot i que ella havia tingut alguns embolics amb amics propers, no havia aparegut, en cap ocasió, una atracció especial cap a l’Enric. No pas perquè no fos guapo o perquè no tingués èxit amb les noies, sinó perquè, simplement, no havia sorgit prou química entre els dos. Ara era ell qui estava disposat a moure fitxa i convertir-se en protagonista. Però aquest era un moviment, ens fals, que l’Aina ja tenia ben estudiat i calculat per avançat.

La multitud que s’agrupava davant el santuari començava a generar problemes d’ordre públic. Hi acudien peregrins en romeria procedents de qualsevol part del món amb el propòsit de visitar el que, per a ells, ja era terra sagrada i per contemplar, ni que fos breus segons, la imatge miraculosa del Crist que sagnava. El bullici de la gentada que s’escampava pels voltants, alguns fins i tot acampats, no descansava ni de dia ni de nit. A les llargues cues i aglomeracions que es formaven per entrar dins l’església, calia afegir tota una gernació de persones que cantaven, que passaven el rosari, que resaven per qualsevol racó, que celebraven misses paral·leles a l’exterior o que, simplement, es volien impregnar de l’ambient de puresa i santedat que emanava del lloc. I, com no, atrets com vespes a la mel, acabaren per fer acte de presència els comerciants de menjar, de begudes i de souvenirs, els venedors ambulants, els estafadors i els carteristes.

En el transcurs de les hores, un a un, havien anat caient tots els amics, llevat d’un: l’Enric. Perquè Aina Ribot i Vila s’havia encarregat, durant la nit, de seguir-li el fil, de fer-lo sentir triomfador, de deixar-li entreveure que la seva persistència seria premiada. Ell, per la seva part, llegia els senyals i es deixava seduir, boig per tastar el final del joc, ansiós per apuntar-se un triomf buscat i desitjat. Concentrat i obsedit amb la pastanaga era completament incapaç de veure el fil que la sostenia. Finalment, ella va esperar al clímax de la diversió, amb una copa de més corrent per les venes, ballant desinhibidament enmig de la pista, exhibint el seu somriure més picant i suggeridor, per mostrar-li breument el que havia reservat com a esquer definitiu: una clau enigmàtica que insinuava el paradís.

Alguns dels congregats començaren una competició, no escrita, per demostrar quan profunda era la seva devoció, i no tinguérem millor pensada que fer una demostració pública de mortificació i penitència dels seus pecats. Amb aquest panorama no es feia estrany trobar-se persones fent exhibició notòria de penes i patiments; semi-nues, fent dejú, descalces, caminant de genolls o el que ja era el súmmum de la representació: colpejant-se amb un cilici!

Potser per les altes hores de la matinada, potser pels efectes de les substàncies ingerides, però a l’Enric els ràpids esdeveniments que se succeïren a continuació li semblaren llunyanes ombres d’un somni tèrbol. Va resultar que la misteriosa clau donava accés a l’església del tiet de l’Aina i, abans que es pogués preguntar que hi feien allà dins, ja la tenia agenollada davant seu i els pantalons abaixats fins els genolls. Ella havia aconseguit el seu particular alliberament transgredint, fins el límit, totes les normes morals que l’havien sotmès des del dia que va néixer. Una venjança privada que, a la seva manera, li alleugeria de pes l’esperit i que culminava la seva revolta. L’Enric, contradit per l’entorn i la situació, es trobà desorientat, incapaç de reaccionar cap un sentit o altre, fins que uns sorolls provinents de l’interior del temple el van aterrir completament. Qui sabia quines criatures divines el venien a reprendre i fer-li pagar aquella heretgia flagrant! Veloçment, amb un gest ferm i instintiu es va ajupir per apujar-se la roba, amb la mala sort que la seva cara va picar, amb violència, contra una columna de pedra massissa, va sentir un crec sec i una pluja incontrolada de sang va sortir projectada des del seu nas trencat.

Sis mesos més tard, la parròquia de Santa Maria de VilaRoure era plena de gom a gom per assistir a la cerimònia de canonització del pare Joan Josep Ribot i Satorra, i la devota família Ribot al complet, juntament amb les autoritats de torn, ocupava els bancs preferents de l’església. Resultà que el benvolgut mossèn va ser cridat pel seu senyor dies després de produir-se el miracle. Segons fonts oficials perquè ja havia conclòs la missió que li havia estat encomanada a la terra, encara que fonts més contrastades apuntaven que el seu cor no va poder resistir el seguit d’emocions desfermades a continuació del prodigi. La que havia estat fins llavors una oblidada i modesta església de la cristiandat, designis del qui tot ho disposa, havia passat a formar part de les rutes preferents de peregrinació de tot el món, i el seu entregat mossèn havia esdevingut Sant per major glòria del Senyor.