El Pes del Temps

Un relat de: Llum d'Estels

Sempre que remeno dins l'armari de les deixalles i de les andròmines familiars em trobo de cara l'antiga carpeta d'estudiant que de jove acostumava a dur sota el braç, generalment l'esquerra, ja que, servidor és esquerrà de tota la vida. A l'instant, no puc evitar que em vinguin al cap una pila de records d'aquella època i, sempre, necessàriament, em cau al damunt el record del Ricard i el de la seva insòlita història.

El Ricard i jo ens vàrem veure per primer cop al voltant dels nou anys. Va ser, precisament, quan ell va entrar a l'escola formant part del contingent anual de nous vinguts i de seguida vàrem creuar amistat. Ens vàrem fer grans amics i puc dir que ell va ser, sense cap dubte, l'amic inseparable que va marcar la meva infància, aquell amic per qui hauria donat un braç si hagués estat necessari. Ell va ser l'amic amb qui ho vaig compartir tot durant la meva primera etapa de la vida.
Inevitablement, el temps va anar passant i amb el temps varen passar els cursos. Gairebé sense adonar-nos, ja havíem complert disset anys, i tots dos havíem experimentat molts canvis des del dia des que ens varen conèixer.
Recordo, al voltant d'aquella època, una anècdota que resta inesborrable entre els records que conservo. Ens trobàvem, tots dos, menjant un gelat, asseguts en un banc de la plaça Major; un d'aquests gelats que durant l'estiu es desfan fins i tot abans que te'ls miris, llavors, tot d'una, vàrem iniciar una estranya conversa:

- Recordo que aquests gelats me'ls comprava la meva àvia sempre que havia fet els deures -em va comentar- i després amb satisfacció sempre em deia: "qui treballa en guanya" -afegí.
Em va semblar que tenia un record molt entranyable de la seva àvia.
- Doncs la meva àvia va morir fa cinc o sis anys i gairebé no recordo haver-la conegut -va ser la meva replica.
Ell, amb una mirada molt severa, em va dir:
- No sé com pots dir això, Marc. Les persones no han de morir mai, i tu has deixat morir la teva àvia -va sentenciar.
Jo no vaig comprendre bé aquella reacció, em sentia una mica descol·locat i vaig preferir callar. Diria que, fins aleshores, mai havia pensat en una qüestió com aquella.
- Mira, encara la puc veure allà -assenyalà amb el braç cap el mur de pedra de la plaça- fins i tot sembla que em digui: "vigila Ricard que es desfarà i et tacaràs" -i ell mateix es va contestar- Tranquil·la iaia, vaig en compte.

Atònit, vaig presenciar aquella escenificació com si d'una representació teatral es tractés, sense atrevir-me a intervenir. Mai he pogut oblidar aquella breu conversa que sempre m'encongeix el cor quan la recordo, però aquesta només era un petit avançament d'altres sorpreses que m'esperaven en endavant.

Un temps més tard, després d'acabar els estudis del batxillerat, els nostres destins es van haver de separar. Tots dos havíem escollit estudiar carreres en diferents Universitats, prou allunyades com per retenir la nostra amistat. Dic "retenir" i no "acabar" perquè el destí ens havia reservat un encontre per a tots dos, un moment precís on els dos camins es tornarien a creuar. Nou anys després d'haver-nos vist per últim cop, ens retrobarem dins un freqüentat cafè del centre de la ciutat de Barcelona. Jo donava una ullada rutinària a la gent del local i, de sobte, el vaig veure. Seia tot sol, llegint un diari mentre es prenia un combinat amb glaçons. Ens vàrem reconèixer quan, aixecant el cap d'entre les pàgines del diari, els dos creuarem una mirada freda. Va ser només un instant però el temps semblà haver-se alentit.
Vem estar gairebé dues hores parlant sobre les nostres vides, sobre el que havíem estat fent durant tot aquell llarg temps i sobre els projectes que teníem entre mans; és clar que dos amics que es retroben inesperadament al cap d'anys tenen moltes coses per explicar. Probablement, hauríem parlat hores i hores sense moure'ns d'aquell lloc, però el Ricard va insistir en convidar-me a visitar casa seva.
Mentre anàvem fent camí, m'explicà que havia aconseguit acabar la carrera, brillantment, i que en retornar s'havia instal·lat en un respectable pis del barri. Deia que es considerava un privilegiat perquè podia fer front al lloguer ell sol amb els guanys de la seva primera feina. També em va comentar que, tot i que feia poc més de cinc mesos que havia llogat el pis, s'havia esmerçat a fons per moblar i decorar la casa.


- Es aquí. El número quaranta-sis. M'agrada! Com el de l'escola, te'n recordes? -em preguntà.
- I tant! Sempre jugàvem a fer puntaria amb la placa del número.
- Hum... la infància! Només en tenim una, però que bonica és!.
- Si noi, i que ràpid marxa.

Finalment vàrem arribar i pujarem directament per l'escala farcida de petits graons. Vivia al segon pis, segona porta i, renoi, quina porta! Era de fusta bona, no sabria dir de quin arbre en concret, però es veia ferma i robusta. Estava parcialment recoberta d'ornaments metàl·lics en alguns dels quals et podies veure parcialment reflectit. Si no apartava la vista més enllà del marc de la porta, tenia la sensació d'estar davant d'una casa senyorial o d'una antiga fortalesa.

- Es maca, oi? -em va preguntar, en veure el meu rostre de curiositat.
- Oh, sí. Es... diferent. D'on diantre l'has tret?
- Era del meu avi. -em contestà-. Ell col·leccionava antiguitats. Jo la vaig fer restaurar i aquí la tens -vaig pensar en la de diners que valdria. Probablement, se'n podria treure un bon feix en una subhasta d'antiguitats.
- Però no et quedis aturat aquí, home, entra d'una vegada. -em picà l'ull dret- Dintre tinc molts més tresors.

Efectivament, la porta, era només la sorpresa inicial d'aquella casa. Només entrar, la primera impressió que em transmetia el lloc era d'ofec i atapeïment. Totes les parets estaven recobertes de fotografies, retalls, quadres, postals i records de viatges. No hi havia ni un sol moble que no estigués recobert d'objectes, per mi, redundants i antiestètics. Per tots els racons hi havia col·locades figures de fang, fusta, ceràmica o porcellana. Curiosament, a pesar del caos aparent, vaig tenir la sensació que tot guardava un ordre misteriós. El conjunt evocava un ambient gairebé màgic, un ambient que t'envoltava provocant un seguit de sensacions estranyes i contradictòries.

- Tens una curiosa manera de decorar la casa -va ser la resposta diplomàtica que amagava la meva veritable opinió: ho trobava espantós.
- La decoració no m'interessa gens -va replicar-. Tenir-ho així em resulta més acollidor i agradable.
Tu sabràs el que fas, és casa teva. -vaig pensar.

Després va conduir-me fins la sala d'estar i va desaparèixer dins la cuina per tal de preparar unes begudes refrescants. Em vaig topar de cara amb un pompós sofà, vermell cridaner, que gairebé m'obligava a seure, però, enlloc de fer-ho, em vaig deixar endur per la curiositat i la tafaneria que despertava aquella nova cambra. D'entrada, vaig tantejar el lloc amb la mirada. Les parets d'aquella habitació estaven pràcticament empaperades de retalls i de papers de totes les mides. Hi havia tanta informació a la vista que no vaig poder evitar ficar el nas. Hi havia diaris amb la data de feia més de quinze anys, fotografies on sortia ell, familiars i altres persones que jo no coneixia de res, diplomes, medalles, records estiuencs, entrades, tiquets, títols escolars, calendaris, targes, adhesius, bitllets, dibuixos, còmics, ... de tot!.
A banda esquerra hi havia un armari enorme ple fins rebentar. L'estant superior estava carregat d'àlbums de fotografies. Al de sota hi havia diferents pots de bolígrafs i llapis de colors, juntament amb llibres vells, llibres de lectura, llibres de text i diccionaris. Més avall hi havien centenars, o potser un parell de milers, de folis amb la més diversa gamma de colors groguencs. I a l'estant inferior més d'un centenar de cassets i discos de vinil.
Em moria de ganes de veure que guardaven els compartiments i els calaixos de l'armari raó per la qual no vaig poder evitar ficar-hi mà. Vaig obrir les portes amb molt de compte i vaig trobar, el que havia de ser per força, l'armari amb la major concentració de roba del món. Porta que obria piles de roba que trobava. Roba antiga, inservible, passada de moda, amb olor d'humitat o feta malbé pel pas del temps.
Aquell pis era un contenidor d'objectes relacionats amb la vida d'en Ricard, un museu propi dedicat a sí mateix, fet per ell al seu gust i a la seva mida.

- He de reconèixer que em sorprèn molt la teva manera de guarnir el pis. -vaig dir alçant la veu.
En aquell moment vaig pensar que era un comportament propi d'un psicòpata de pel·lícula de por i per un moment vaig sentir una esgarrifança que em recorria l'estòmac.
- M'agrada rodejar-me de records. -va contestar- Perquè... de què vivim sinó de records? -aquella idea em va semblar molt radical i contundent. Gens satisfet amb l'afirmació vaig opinar-hi:
- Jo miro sempre endavant. Tinc molta confiança en el futur perquè penso que som joves i que ens resta molt temps per viure. Moltes coses estan per arribar encara. No m'agrada mirar cap endarrere. El que ja està fet, fet està i no es pot canviar.
- Doncs fas molt malament. El futur no existeix perquè està per venir -va fer uns glops del seu refresc- Pel que fa al present deixa de ser-ho en el moment en què ha estat i es converteix immediatament en passat, que és precisament on volia arribar -va fer una pausa- Ens passem la vida avançant, i que és el que ens queda?... Records!. Vivim per recordar. -afegí.
Donava la impressió d'haver reflexionat molt sobre el que em tractava de dir.
- De què serveix mirar sempre endavant si mirant enrera no hi ha res?. Hem de viure i recordar! Si ho fem així és com si tornéssim a reviure en el temps. Si no recordem, no hem viscut!- el to de les seves paraules denotava una inquietant seguretat amb el que tractava d'explicar.
- Es molt filosòfic això que dius. Jo crec que la realitat és una altra.
- Potser sí que és filosòfic, però no deixa de ser cert. I en quant a la realit
at, aquesta és única i no pas la que nosaltres ens agradaria que fos. Aquest és el motiu pel qual m'envolto de records, perquè així puc reviure moltíssimes situacions. Es com fer petits viatges en el temps.
- Per exemple: -es va aixecar cap a l'armari i va agafar un dels bolígrafs - veus aquest bolígraf? - deia mentre me'l mostrava- que me'n pots dir?
- Es un bolígraf vulgar i sense cap valor. A més, és buit. No el podràs fer servir pas.
- T'equivoques de llarg!. Aquest no és un bolígraf vulgar, sinó que és, ni més ni menys, el bolígraf que vaig fer servir durant un mes i cinc dies en el tercer curs de batxillerat -me'l va acostar i vaig veure tenia adherit un paperet on hi havia apuntades dates- Et podria explicar un bon grapat d'anècdotes que hem viscut aquest bolígraf i jo. Et puc dir, per exemple, que amb ell vaig fer aquell terrible examen final de física...
- ... que vàrem suspendre el noranta per cent de la classe. -vaig dir recordant perfectament aquell fet.
- Exactament. Bona memòria. I, te'n recordes de la Núria Vidal?
- I tant que me'n recordo. Que maca era!. Amb aquell somriure tant tendre i aquella mirada tota plena de vida.
- Doncs, vaig deixar-li aquest bolígraf en diverses ocasions. Fins i tot tu mateix el vas fer servir. T'adones que una persona que ja no hem tornat a veure mai més va tenir aquest bolígraf a les seves mans. No és fantàstic?
- Home, una mica curiós si que és...
- I que me'n dius d'aquesta pila de folis? -es referia a la reunió de fulls de l'armari-. Són, gairebé, tots els meus apunts del batxillerat. -va agafar-ne un a l'atzar- No és meravellós que em pugui traslladar fins un matí d'un dia en concret i pugui saber amb certesa -es va mirar el full- que en aquell precís moment estava aprenent a derivar una equació sinusoïdal? -el meu subconscient va respondre que sí, ho haig d'admetre-.
- O per exemple aquí tinc fotocòpies dels apunts d'història de la Sandra Verneda.
- A veure? -vaig agafar el full amb molta curiositat- Quina lletra que feia! Quins apunts més nets i ordenats! Es per això que tots ens barallàvem per tenir els seus apunts!.
- I, te'n recordes de l'equip de futbol que vàrem formar alguns de la classe? -es va dirigir cap el tercer estant i va agafar un dels àlbums de fotografies.
- Vagament - vaig contestar.
- Mira. -es va girar i va allargar-me la mà- Aquí tinc una fotografia que ens vàrem fer al poliesportiu.
- Sí, guaita! -vaig exclamar- Quina fila que feia!
- I l'Isidre quins cabells duia, eh?.
- I aquestes noies d'aquí al darrere... no són la Cristina i la Marta?
- Si que ho són, sí. I per l'esquerra, si et fixes bé surt el cap de l'Ernest.
- Es veritat. Mira aquest! I el del meu costat és el Carles. Sempre reia. I que bé jugava de porter! Te'n recordes d'aquell partit que va fer contra segon nocturn?
- I tant. Set a sis i va parar dos penals.
- I un fart que es va fer de parar! Però... com pots recordar exactament el resultat?
- Perquè ho tinc apuntat i de tant en tant m'ho miro. -em va contestar- Ah!, i ara veuràs... Es va dirigir a l'armari i va començar a remenar entre la roba- Aquí està, la samarreta de l'equip. Amb el número tres. El meu. -no m'ho podia creure, tornava a tenir davant aquella vella samarreta. Mai hauria pensat que la tornaria a veure, però era veritat, la tenia al meu davant. Era increïble com un tros de roba podia dur aparellats tants records i com podia fer reviure tantes situacions.

El Ricard havia guanyat el joc. Havia aconseguit fer de tots aquells records una finestra en el temps que d'alguna manera afectaven al meu passat i el meu present. Havia aconseguit tornar-me a il·lusionar per antics records, a excitar el meu esperit jove i a emocionar algunes parts de la meva ànima que havien estat adormides durant molt de temps.


Una setmana més tard vaig anar a visitar al Ricard aprofitant que el dia convidava a fer una passejada. Però, una terrible sorpresa m'estava esperant entre els carrerons foscos de flaires calents. Una sensació estranya em va recórrer el cos. A vegades les desgràcies es podem intuir en l'ambient com si es poguessin diluir per l'aire i flotessin a la deriva.
Poc abans d'arribar al número quaranta-sis em vaig adonar que la façana de la casa estava enfosquida, bruta i ennegrida. Seguidament m'arribà una ventada que arrossegava una intensa olor de cremat. No hi havia cap mena de dubte, havia hagut un incendi en aquell edifici. Observant més detingudament vaig comprovar que per desgràcia el pis d'en Ricard havia cremat fervorosament. La part superior del balcó era negra com el carbó i les portes de fusta havien estat aliment del foc.
Immediatament vaig témer pel meu amic i ràpidament vaig entrar. La porteria dels baixos havia quedat intacta. La portera, que en aquell precís moment estava fent neteja, em podia informar.


- Perdoni senyora, -recollia papers del terra- em pot dir que ha passat?
- Oh, ja ho veu jove, que hem cremat pels quatre costats! Una desgràcia tot plegat, una gran desgràcia! -donant crèdit a la fama del seu ofici va faltar-li temps per xerrar-ho tot pels descosits.
- El dijous per la tarda va començar el foc al segon pis -havien passat tres dies-. I poc a poc va anar pujant fins el quart, on els bombers el van poder sufocar. Sort que en aquell moment no hi havia ningú a l'edifici. Els tècnics diuen que segurament va començar per un curtcircuit.
- Llavors, el noi del segon està bé, oi? -vaig córrer a preguntar.
- El Ricard? -no em va agradar que fes una pausa per pensar el que anava a dir-. Que potser el coneixia vostè?. -continuà dient.
- Sí que el conec. Som amics i vàrem ser companys d'escola. -li vaig respondre.
- Es vostè el Marc? -com podia saber aquella dona el meu nom?
- Sí, sóc jo. Com diantres coneix el meu nom?
- Veurà -em va mirar fixament amb expressió severa- tristament, li haig de dir que el seu amic va perdre la vida.
- Però que em diu!, si fa un moment que m'ha dit que no hi era quan es va calar foc.
- No va ser durant l'incendi. -va fer una llarga pausa-. Va ser a l'endemà -una nova pausa-. Es va treure la vida... que Déu el perdoni-. No podia creure el que estava sentint. Em vaig quedar completament glaçat. Era tot tant inesperat i sobtat que no sabia com reaccionar.
- Abans, però, em va deixar una carta dirigida a vostè -me la va donar-. Em va dir que més tard o més d'hora passaria a recollir-la. Jo pensava que marxava per una temporada, com que sempre estava viatjant... no vaig sospitar res.
- Ja ho entenc. -la veritat era que no entenia res de res i esperava que aquella carta que tenia entre les mans m'ajudés a aclarir la situació-. I com va ser?
- Va saltar de nit des del terrat. Tot va ser molt ràpid. No va patir. -instintivament vaig alçar el cap per veure l'alçada de la caiguda.
- No. Segur que no. -li vaig respondre sense gaire esma.


Vaig marxar d'aquell lloc esperitat, amb una estranya sensació, com si una força desconeguda em fes fora. Volia fugir ben lluny de la realitat d'aquella situació i oblidar-la per sempre més. La reaparició del Ricard a la meva vida havia estat breu, però prou intensa com per haver trasbalsat tots els meus esquemes. No volia acceptar que aquests fets fossin una part de la realitat que em tocava viure. Però havia de reaccionar i la veu de la meva consciència em va cridar -Covard, on creus que vas sense rumb?- i em va fer recordar que duia una carta que encara estava per obrir. Em vaig aturar en una plaça em vaig asseure en un banc a l'ombra d'un frondós pi, vaig agafar aire per renovar forces i vaig començar a llegir aquell petit manuscrit. Deia així:


* * * * * * * * *

Estimat amic:


Suposo que abans de llegir aquestes línies ja deus haver rebut la noticia, per tant, no caldrà dir-te que he estat víctima d'una terrible desgràcia que ha afectat, irremissiblement, la meva existència. La intenció d'aquest text no va més enllà que el reclam desesperat d'una mica de comprensió.

Els tràgics esdeveniments s'iniciaren el Dijous cap el vespre quan, tornant de la feina, em vaig trobar immers dins d'un caos de foc, fum i aigua. S'havia calat foc a l'edifici i el meu pis semblava un dels més afectats. En el moment que, per fi, els bombers ens deixaren accedir als pisos (Divendres matí), vaig poder confirmar la desgràcia: el foc m'havia deixat sense res en aquest món. Tots aquells records, les innumerables vivències, tot el pas de la meva vida havia estat destruït en qüestió de poques hores.
Es un cop salvatge que em fereix de gravetat i que haig de rematar. No puc aguantar durant més temps aquesta lenta agonia.
Tu em comprens oi?, seria com seguir viu en una cadira de rodes. Em faltaria la part més vital de mi. Em faltaria tot allò pel qual he viscut.


* * * * * * * * *


Aquest va ser el trist comiat d'en Ricard. Uns dies més tard vaig saber que també havia deixat una carta dirigida a la llunyana família que li quedava, on s'acomiadava de tots ells.
Ni tant sols vaig anar al seu funeral, vaig voler recordar la seva imatge de com era mentre va viure. I com a tribut conservo aquesta carta, de record, en el calaix que li pertoca a la correspondència.


Comentaris

  • Caram[Ofensiu]
    Jansy | 19-09-2007 | Valoració: 9

    Tot i ser llarg, m'ha captivat el text i no n'he interromput la lectura fins a l'últim punt. Aquest tema fa pensar molt. El passat o el futur?

    Un bon relat, entranyable al principi i dur al final.

  • Mercès[Ofensiu]
    Llum d'Estels | 20-10-2006

    Gracies pels vostres comtaris, que em donen forces per continuar creant!
    Moltes gracies a tots!!!!

  • Recuerdos mortales[Ofensiu]
    pokutu | 01-10-2006 | Valoració: 10

    Da mucho que pensar el relato. Muy bueno, como siempre

  • Molt enginyós[Ofensiu]
    1H5M2 | 30-06-2006 | Valoració: 9

    Està molt ben pensat. No penses escriure res més?
    Et prometo que et llegiré.
    Ah! Per cert, m'han resultat molt familiars alguns noms i situacions d'aquest relat. Sembla que hàgim viscut vides paral·leles.

  • INCREIBLE[Ofensiu]
    JORDIHU | 23-04-2006 | Valoració: 9

    Molt bé "xic"!!! Avui, precisament per Sant Jordi, he tingut la sort de poder ser lector del teu relat... Enhorabona "Fúria"... Segueix així... És francament bo...

  • M´ha fet recordar[Ofensiu]
    monica75 | 19-04-2006 | Valoració: 8

    En Ricard tenia raó, sovint no donem prou valor a les coses que ens han "acompanyat" en aquesta estoneta que és la vida. Són només coses, però ens fan recordar fets i persones que potser ja no hi són i van ser molt importants...

    Gràcies, ha sigut el relat més emotiu que he llegit en molt de temps.
    Mònica.

Valoració mitja: 9

l´Autor

Foto de perfil de Llum d'Estels

Llum d'Estels

9 Relats

37 Comentaris

15874 Lectures

Valoració de l'autor: 9.66

Biografia:
per qualsevol cosa: atvalls@gmail.com