Un dia amb un Mandruco.

Kurt Smorressen és el nostre home.
En Kurt viu una mica apartat de la civilització terrestre, concretament a Mandrucos, un satèl.lit que té l”òrbita al voltant d”Urà i viatja a una velocitat de vertigen.
En una de les voltes al planeta, en Kurt Smorressen va topar amb una roca còsmica que va trobar al camí i va sortir disparat a l”espai en si anant a parar, viatjant a través de l”espai, al jardí de casa meva. Vaja quina sort també..
Al sentir un petit soroll i al veure un flaix de llum, vaig sortir per saber que passava i vaig veure un cos humanoide de dos metres d”alçada per un Perry Mason d”amplada i vaig preguntar-li si es trobava bé, i ell una mica estabornit per l”aterratge, va dir que es deia Kurt Smorressen i que volia un got d”oli lubricant amb llet natural. Naturalment no tenia oli lubricant a mà, així que li vaig oferir la llet natural a seques.
El meu nom és Kurt Smorressen i sóc Mandruco...anava repetint tota l”estona. Al veure que evidentment, aquell humanoide, estava commocionat pel cop rebut el vaig fer passar a casa meva perquè es refés de l”impacte i m”expliques qui era, d”on venia i que feia a la sala de casa.
El meu nom és Kurt Smorressen i sóc Mandruco...- Sí sí, ja sé que ets Mandruco, però diga”m, d”on vens?. - Vinc de l”espai exterior, un planeta on els humanoides són visibles únicament quan hi ha llum solar. - Però ara és fosc i et veig, perquè?. - Per la bateria endoplasmàtica que tinc incorporada. - Ja ..
Al dia següent, així d”entrada vaig comprar un detector de calor per saber on es trobava. Casa meva és gran i dóna la llum a la sala i durant el matí tan sols i això suposa un problemeta afegit a que a les cinc ja és fosc...
Quan em vaig llevar, després de la dutxa enlloc d”esmorzar com faig habitualment, em vaig posar les ulleres d”infraroig i la motxilla que l”acompanyava a l”espatlla i vaig començar a rastrejar tota la casa pam a pam donat que al dormitori no hi era i a la sala on dóna el Sol tampoc.
El vaig trobar a l”armari on es troben els comptadors de la llum..i em vaig preguntar que diantre feia allà! i és que tenia els dits endollats a la corrent! tot ell semblava una llum de neó de Beba Coca-Cola ! .. no el vaig destorbar perquè vaig pensar que potser enlloc de un cafè amb llet, pel matí, li va bé una dosi de corrent elèctrica ..
Bé, vam passar el matí fent turisme per la ciutat per mostrar-li el més emblemàtic. Escolteu, quina angoixa! la gent em mirava com si em faltés un peça al cap! veien que parlava sol, però no estava sol, n'Smorressen hi era allà al meu costat, però cada vegada que algun núvol tapava el Sol, esclar, es tornava invisible. Tot el matí va tenir la mateixa tessitura..ara el veig, ara no el veig, apareix més enllà o a l'altre costat i coses d'aquesta mena.
Al migdia vam dinar en un restaurant de cuina internacional que vaig descobrir per Internet. Encara bo que, per previsió, vaig sopar abundantment el dia anterior. El menjar que m”esperava aquell restaurant no era precisament el meu menjar preferit. Els Mandrucos feien àpats d”un plat tan sols, així que davant la carta que tenia al davant, vaig triar el que menys cosa em feia com ara gasela amb salsa d”electrons. En Kurt va demanar pelicà amb uns quants protons ionitzats com a guarnició.Tot s”ha de dir que vaig menjar relativament bé, la gasela amb electrons no tenia mal sabor. Al acabar vam prendre una infusió de líquid refrigerant per a neveres. Després de tant suculent àpat, el Mandruco estava emeten llum a tort i a dret pel menjador del restaurant i jo tenia la sensació de ser, més que un ésser humà, una turbina pro reactiva.
Després de dinar vam enfilar cap a casa a descansar i a quarts de sis de la tarda, que ja era fosc, mirava la televisió quan veig que del passadís arriba una claror cada vegada més intensa, renoi! em vaig espantar! i és que era en Kurt que s'afegia a veure la caixa àudio-visual!. Si em sang no punxen troben ! El bon home semblava un fluorescent! tenia els cabells de punta i emetia llum de cap a peus.
Va ser llavors quan vaig entendre que feia al matí endollat a la corrent....el tema de la bateria endoplasmàtica incorporada a l'abdomen que la carreguen per quan sigui fosc.
Quan va arribar el vespre, vaig preparar-me un saborós entrepà de pernil ibèric que me”l vaig cruspir en un tres i no res. En Kurt seguia amorrat a la pantalla del televisor veient no sé què i quan li vaig preguntar si volia sopar alguna cosa, em va dir que ja ho feia, que la radiació electromagnètica que emanava la pantalla, la captava els seus sensors incorporats....al.lucina!.
Així va transcórrer el dia, vaig anar a dormir després de les notícies i n”Smorressen es va quedar una estona més fins que s”acabés la pila del seu abdomen.
Una vegada al llit i amb el cap al coixí, em preguntava que m”esperaria al dia següent...i és que l”home del temps va anunciar cel tapat amb poques escletxes de Sol.

Sussu.