Un cop de sort

Aquell dimarts, però, em vaig cansar de conviure amb ella, vaig decidir que no deixaria mai més que la Mala Sort em fes d'ombra, i un cop vaig tancar la porta de casa vaig arrencar a córrer. Necessitava perdre-la de vista per sempre, necessitava que m'oblidés, desitjava, com mai no havia desitjat, que anés a viure a casa d'alguna altra persona. Esbofegava, trencava carrers i esquivava persones, però ella em seguia d'aprop, la mala bèstia corria i somreia mentre el meu cor centrifugava com una rentadora vella dins el meu pit. Vaig pensar que hauria de deixar de fumar...

Em vaig colar al metro, i un cop a les escales, la Mala Sort, va fer que em trepitgés el cordó de les sabates, vaig rodolar escales avall fins a l'andana. Em vaig trencar una cama, em va quedar la cara com un mapa i vaig rebre una cossa a les costelles. La Mala Sort havia ensopegat amb el meu propi cos i va caure a la via, malgrat tot, somreia, podia estar segura que no tornaria a intentar ficar-se al meu llit.

Un ambulància em va dur a casa. Hauria de fer respòs absolut durant tres setmanes.

Coixa, adolorida, ridícula però contenta vaig anar directa a l'habitació, em vaig mirar al mirall i la noia que tenia al davant em va dedicar un somriure, cínic i burleta.