Un brindis a la vida

Un relat de: Marc Burriel Allo

Primera part


En moments determinats de la nostra vida ens adonem que la trajectòria vital va desviant-se poc a poc de la línia real en la qual hauria de basar-se la nostra estada en aquest món.
Així li va succeir en Edgar Palanca. Edgar era una persona humana, però el que no sabia explicar era precisament el que el feia diferent. L'agudesa tenia l'origen fora del nostre planeta, i és que la conjunció astral en el moment de ser concebut va ser única i no hi ha res pitjor que no saber el perquè de les coses.
Ja de petit, en Palanca, manifestava un tarannà anormal; un individu dotat de certa sensibilitat i experiència podia copsar que aquell noi aniria per camins no usuals i reservats tan sols per a fills de Mare. L'envoltava una atmósfera personal, això és, que la resta de quitxalla de la seva edat tenia una sensació estranya quan estaven aprop d'ell o, ja no cal dir, si el tocaven. Edgar no era un element més en el conjunt del seu habitat si no que en la seva genètica hi albergava tot el bagatge de la humanitat i un punt més afegit d'avançament vers als contemporanis, el que el feia, sense coneixement seu aleshores, una persona envoltada de llum i brillo al temps que gèlid en la relació.
Vivia amb el seu avi en un àtic al centre de Sigons City i encara que se sentia incòmode a la seva pell en aquella contrada, en el fons, li agradava; ho tenia tot a l'abast i no li faltava de res; el seu avi se n'ocupava, ja que tenia la certesa que a l'Edgar li quedaven poques aparicions encarnat com a ésser humà. Notava l'energia que emetia i notava també que malgrat la recompensa final se li faria feixuga la tasca de desenvolupament.
Duia una vida diferent a la resta dels nens de la seva edat ,si bé és cert que el fet de no tenir pares ja el marcava definitivament. Físicament atlètic, feia servir el cos com a vehicle per transportar el cap, la part més important. Percebia i raonava com una màquina de dos temps i emprava el temps de lleure, després de fer els deures de l'escola, a llegir pels descosits. Tenia una biblioteca immensa i tan sols deixava de llegir quan el seu avi el reclamava per menjar o fer alguna feina per a ell. Instintivament l'Edgar seguia el procediment evolutiu personal de manera normal si és que es pot titllar així, això és, que malgrat patia pel seu desarranjo, una espurna interna el compensava en el seu camí cap a un somni que semblava impossible de fer realitat. I és que de petit ja sabia que un somni deixava de ser-ho quan s'hi feia, i l'espantava la idea de no tenir-ne cap, que s'esfumés la il·lusió, que perdés de vista el seu paradís particular.
A través de la lectura i l'observació obtenia la informació necessària pel seu bon funcionament, com l'ondulació de l'aigua al tocar-la, arribava a l'essència última de qualsevol aspecte que li fos d'interès.
En la perspectiva que li donava el pas del temps, ja , en l'adolescència, podia preveure amb més o menys precisió que seria d'ell en aquesta vida i el cert és que no entenia el perquè de tot plegat. De fet poc importava, ja que, encara que ho sabés no podia intervenir de cap manera per modificar-la, tan sols podia ser conseqüent, i l'Edgar ho era.
Els dies que no anava a l'escola passejava pel bosc que tenia a vora de casa. Li fascinava la natura i es considerava afortunat viure-hi aprop. Coneixia tots els racons , els camins, els paratges, les dreceres, i un turó en el qual seia i que era el seu lloc preferit. Des d'aquell punt es veia la ciutat amb una perspectiva magnífica i el dia que el temps ho permetia, en l'horitzó, quasi no es distingia el cel de la terra. Era anormal que un jove de la seva edat podés copsar i resumir amb tanta intensitat i claredat. A la tornada a casa, li explicava al seu avi l'experiència viscuda, i ell l'escoltava mentre feia els sopar, amb molta emoció. Notava que l'Edgar començava a dominar les seves facultats i que era una mica més conscient. L'avi, no obstant, seguia amb el seu mètode de treball vers ell i sabia també que li quedava molt camí encara per recórrer.
Passava el temps i en Palanca va passar de ser un noi a ser una persona adulta que tenia cura del seu avi. Les coses havien donat un tomb significatiu alhora que imperceptible en el dia a dia i l'Edgar ja estava al complet, dominant la seva anormal vida i seguint el traç marcat per ell mateix de jove. Estimava al seu avi per sobre de totes les coses, era el més important que tenia i donada la situació personal i la del seu avi, va resoldre que quan moris, res no el frenaria en la seva missió per la qual s'havia preparat fins aquell moment. Dedicava el temps lliure que li quedava després del treball a estar amb ell, com si volgués compensar la dedicació seva quan era un nen.
Les Lleis Celestials s'anaven complint per l'Edgar Palanca. L'avi ja no hi era i arribava la seva hora, no de morir, més aviat d'abandonar el món que coneixia i donar-se a l'Altre Món el qual sabia que era el seu lloc, on encaixava, com la peça al trencaclosques.
El dia escollit va ser un dimecres, sense saber el perquè. Així doncs des del dilluns no va menjar res, tan sols prenia aigua, i dedicava els temps a preparar la seva ment pel viatge.
Ja va arribar el dimecres, un dia assolellat que convidava al passeig i al contacte amb l'exterior i l'Edgar que ja s'adreçava cap al seu punt amb roba còmode, havent lligat tots els caps vinculats al món que anava a deixar.
Com altres moltes vegades, va seure al turó des del qual tantes hores havia passat contemplant i comprenent el sentit de la seva vida, i de fet, el de tota l'humanitat. Una vegada situat, va centrar la seva atenció en tots els resultats de les equacions metafísiques acumulades al llarg de la seva vida, disposat a arribar a la última gran conclusió, La Conclusió Final, la que el duria directament a l'Altre Món, des d'on era aclamat, un món situat en un estadi superior, tan sols apte per als Fills.
Edgar Sulivan Palanca. Encarnat per error potser. O potser agraciat pels Pares a respirar l'oxigen del Planeta Terra, a veure l'albada i la posada del Sol, a entendre als seus semblants, i qui sap quantes coses més. Tan sols va notar un profund cansament. Un alliberament d'energies en totes direccions, com un esclat silenciós, per desprendre's finalment.

Segona part

Un dia qualsevol d'un any qualsevol, en un paratge desconegut, s'entrelliga cel, terra i aigua per oferir el goig d'agradar-se. El lloc en qüestió, tot i ser d'una bellesa excepcional, amb aigua cristal·lina i transparent, que enlluerna com una carícia les muntanyes amb el reflex del Sol, tan sols hauria de ser-ne testimoni un ésser humà. I així és, es desperta sobtadament l'home sense nom, com si hagués fet un llarg viatge en el temps i l'espai, i pren mida de tot el que l'envolta. Fins on li arriba el camp visual observa i calibra la magnitud d'aquell indret, pensant que potser és mort i allò és el punt de partida de tota fantasia oculta darrere la realitat de la naturalesa de la Terra. Però ràpidament descarta la idea i nota que és viu, i molt viu i que el que presencia tampoc és un somni del qual no voldria despertar mai. Es pregunta que hi fa ell allà i com és que està davant de tal espectacle, i es pregunta també perquè no veu cap ésser humà mes ni cap ésser animal. Tot son preguntes sense resposta. Ja han passat cinc minuts, i l'home sense nom comença a caminar sense saber on. Vesteix un elegant conjunt d'americana i pantalons negre amb camisa blanca i una corbata també negre; no és el seu estil de vestir però tampoc si sent incòmode. A mida que camina s'endinsa més i més en aquell paradís. El Sol li sembla que brilla més del que és habitual, notant que la seva corona té un diàmetre considerablement més gran, i que la seva radiació li arriba en forma d'una agradable escalfor que el fa escruixir. Tot el que l'envolta és claror en forma d'aigua, Sol i terra, i respira amb una plenitud mai experimentada. Tot ell acumula una energia fresca i alhora una delectable i confortable sensació de calentor. L'home sense nom, passats vint i cinc minuts, encara no surt de l' admiració. Va caminant i es nota més vigorós i vital enlloc de fatigar-se. No entén res en absolut, ni el cervell analític més evolucionat del món, pot compensar aquell desnivell entre el que veu i les fórmules de la lògica. El paisatge és més encisador en el transcórrer del temps; els sentits desborden la limitació física pròpia. Miri on miri, està rodejat de bellesa i màgia, i ell allà. El rellotge de polsera que du, fa joc amb la camisa i l'americana, blanc i negre. L'home sense nom el mira de manera sistemàtica de tant en tant , i és que no li encaixa res, són les dotze de la nit segons el seu rellotge i està veient un Sol radiant que l'obliga a posar-se les ulleres de sol. Desconcertat, decideix asseure's al terra i concentrar-se; la visió clarivident conseqüent l'ajudarà molt a l'hora d'emprendre alguna acció.
Ha passat molt temps des de la seva arribada, no sap dir quant temps exactament, però calcula que ja hauria de ser entrat el vespre i que per tant hauria de presenciar la posta de Sol. Però això no passa, continua enfilat allà dalt i el que en un principi era fascinador i màgic, ara li sembla una mica carregós. No obstant continua assegut, exercitant els sentits, recorrent a la memòria per esbrinar com ha anat a parar aquí i preveure el futur immediat per fer un traç lògic entre el passat i el futur, d'aquesta manera sabrà d'on ve i a on va i que fa allà.
Molt astut és l'home sense nom, s'ha de dir, usa els seus recursos per sortir d'aquella garjola daurada on tot és paradisíac, aigua transparent, cel blau i relleus espectaculars. Que podria desitjar una ésser humà més que ser testimoni de tanta bellesa ? El nostre home ja no ho veu com ho ha vist abans, ja no li fa gaire gràcia estar aquí i ja té el desig de marxar. Sap que mantenint el seu centre, tard o d'hora li reportarà fruits.
Així doncs, no té alternativa i té al mateix temps la solució, pot triar? ..sí, pot
caminar fins la sacietat i no canviaria res, sempre cel, terra i aigua, i a més sense forces, la qual cosa el duria a les tenebres irremeiablement; però no ho ha fet, ha estat enginyós i ha fet ús de la seva energia amb intel.ligència. No sap fins quan haurà d'estar en aquestes condicions i és conscient que també s'esgotarà a la llarga.
Esperar és la paraula més important per a ell en aquesta tessitura.
Pautadament, l'escenari paradisíac, va esdevenint en un to diferent. Quasi imperceptiblement el Sol minva, es va enfosquint el paisatge i l'agradable escalfor dóna pas a una agradable fresca. Ho percep en la ment en forma de negror que en la llunyania va acostant-se amb tendència de abraçar-ho tot. El nostre home, a velocitat glacial, perd la noció del cos i tot ell és la foscor creixent en el seu interior. L'agradable fresca ja dóna lloc a un fred sever que ventila el cos quasi inert de l'home sense nom i a la foscor absoluta. No gosa tancar els ulls, intueix el que passarà si ho fa, però finalment, fatigat, els tanca deixant-se portar cap el No Res.

Final

Ens trobem a la Sala de la Simbiosi de l'Altre Món, des d'on es decideix on aniran les Entitats que arriben per ser catalogades. Aquí sempre és dia, no hi ha nit; si preciso més, no hi ha foscor. Cal dir que tot és Llum encisadora en un grau somniat per qualsevol humà que s'hi trobés, però no s'hi trobarà..almenys amb carn i ossos. I d'això es tracta, en aquesta Sala tan sols poden accedir les Energies de les persones que han decidit ultrapassar i fer el pas segons el Principi dels Pares.
Des d'aquí es gestiona la distribució de les Entitats energètiques per continuar el desenvolupament cap a la Llum, que és el destí final, la fi de trajecte de tota unitat de carboni de la Terra en totes les seves formes: pedres, vegetals, animals i humans, i és clar, l'Edgar Palanca, és a dir l'home sense nom, o ja ara, la seva Essència, es troba com a peix a l'aigua, la fredor habitual que l'acompanyat en tota la seva trajectòria, queda neutralitzada per l'escalfor de la Gran Llum.
El veredicte de la Sala de Simbiosi és molt clar davant de tanta lluminositat i tan brillo: tornarà a la Terra per completar el seu desenvolupament, per assolir el grau màxim de purificació i perfecció. No obstant, hi tornarà no encarnat en qualsevol forma d'unitat de carboni sinó en forma de Pura Energia: en forma de raigs de l'Astre Rei. L'Entitat serà enviada mitjançant el canvi de posició instantani al nucli del Sol, es desintegrarà i serà expulsat viatjant per l'espai fins arribar a la Terra, dispersat i donant llum a tot ésser viu com un dia radiant de primavera, en forma de fina aigua caient com un dia plujós de tardor o en forma de suau brisa marina acariciant la pell com una nit d'estiu vora la platja.
Sí, aquest és el destí del nostre home, un destí d'origen Celestial que fa la bellesa del planeta Terra i de guia pels que són cridats a traspassar a l'Altre Món. Un món on la llum i la foscor es donen la mà, on impera la perfecta cadència de les coses, des d'on es coordina tot fenomen universal i on el caos és ordre.
La pregunta és: tornarà l'Edgar Palanca a començar de nou ? o per contra, residirà per sempre a l'Altre Món segons el Principi dels Pares ?.
Possiblement la resposta la trobarem passejant vora al mar en un estimulant vespre de Diumenge en els freds dies d'hivern.






Fi





Comentaris

  • De camí cap al somni[Ofensiu]
    Unaquimera | 03-06-2010 | Valoració: 9

    Quin relat més fantàstic, Sussu!

    M'ha agradat molt que puguis definir la vida d'algú com "el seu camí cap a un somni que semblava impossible de fer realitat"
    No és en realitat això mateix la vida de qualsevol de nosaltres?
    I sort tenim dels somnis, que ens serveixen de guia o de meta... sort d'aquestes "espurnes internes" tal com tu les anomenes, que ens compensen, encara que no patim un desarranjo tan enorme com el de lEdgar Palanca.
    Quan els raigs del sol em donin directe a la cara, el recordaré, segur...

    T'envio una abraçada plena d'energia,
    Unaquimera

l´Autor

Foto de perfil de Marc Burriel Allo

Marc Burriel Allo

27 Relats

35 Comentaris

25375 Lectures

Valoració de l'autor: 9.85

Biografia:
Vaig néixer a Barcelona perquè en alguna banda havia de néixer..
M'agrada el que a la gent no li agrada.
M'agrada la quietud en moviment.
M'agrada el moviment pausat i la ironia de la vida.
M'agrada saber que un dia marxaré.
El meu nom no és Sussu.
Sóc l'home sense nom.
Sóc tot i no sóc res..
..llavors, en què quedem?,
ara sí que estic fet un embolic.

Marc Burriel Allo

bloc