Ulls

Un relat de: BlauFosc

Desafiant tots els sentits
els ulls enmurallats veuen corcells blaus

veuen corcells blaus convertir-se en soques d'olivera
veuen soques d'olivera marcir-se en runa malvestada
veuen runa malvestada desfer-se en pols del camí...

...enduent-se el blau fosc pel torrent de decepció ja oblidada

Desafiant tot el sentit
els ulls emirallats veuen pols del camí

veuen pols del camí convertida en runa malvestada
veuen runa malvestada florida en soca d'olivera
veuen soca d'olivera com l'albada de dies blaus...

...duent el blau fosc pel camí de la il·lusió novament descoberta

Comentaris

  • donablanca | 17-03-2005 | Valoració: 10

    prosodic,intens i blau fosc.
    no t'havia llegit fins ara,
    vaig a segir

  • pobres ulls...[Ofensiu]
    kispar fidu | 17-03-2005

    Uns ulls (blaus! com no!...fosc, oi?), que veuen el temps passar i convertir-se en pols... veuen tristesa al seu voltant, i que tot s'enfonsa... Uns ulls tristos que no tenen esperança, perquè el seu voltant no acompanya...

  • Thalassa | 01-03-2005

    parles d'uns ulls privats de visió, d'una forma tan planera, que fins i tot ens sembla una imatge poètica. Transforms la realitat més dura en bellesa

    Felicitats

    Thalassa

  • Que tendre[Ofensiu]
    Tarareja | 01-03-2005

    És dolcíssim, crea una marea, un balanceig, un vaivé per com cada emoció abraça la següent. És original. No se, jo no en se tant com tu de comentar, de veritat és molt tendre i crec que qualsevol es sentiria afalagat. Li penses entregar a l'afortunada?

l´Autor

Foto de perfil de BlauFosc

BlauFosc

36 Relats

88 Comentaris

51012 Lectures

Valoració de l'autor: 9.49

Biografia:
13 de Maig de 1975.

Com eren aquells anys? diuen els més vells d'aquest lloc, que al tardofranquisme es vivien aires de llibertat, les manifestacions eren ja costum i la seva inevitable dissolució pels grisos amb corredisses i cops de porra eren el seu final. En tan esportiva atmosfera el país se sumia en la crisi del petroli, provocada quan els que tenien i encara tenen l'aixeta del petroli van decidir tancar-la... fets històrics posteriors protagonitzats per aquells que més fan servir aquesta substància viscosa van assagurar que no es tornéssin a repetir crisis com aquella. L'atur era galopant i mentrestant un munt de partits politics sorgien camuflats en forma d'associacions o ja sense camuflatge, a l'exili.

Diu una llegenda força extesa que qui més qui menys va correr davant dels grisos, qui més qui menys era comunista i qui més qui menys que fos jove creia en l'amor lliure. Un, en la seva ignorància, pensa que les coses eren sensiblement diferents... que qui més qui menys hauria volgut tenir els pebrots de correr davant dels grisos, qui més qui menys lligava a l'universitat dient que era comunista i recitant a Marx, i que qui més qui menys creia en l'amor lliure imaginant el veï o veïna del davant tot practicant maniobres manuals o digitals. Això si, l'església, després d'un munt d'anys d'immobilisme amb honrosísimes excepcions, intentava sortir del sopor general del país i començava a manifestar-se tímidament en favor d'algun tipus d'apertura. Però, si no vaig errat, al règim li quedaven municions de la guerra civil i abans de la meva aparició i abans també de la desaparició de l'esmentat Francisco, encara executaria alguns condemnats a mort.

I en aquesta salsa, vaig arribar jo.

Per aquells que es vulguin posar en contacte amb mi:

1MES1IGUALA3@telefonica.net