Troballa descomunal sota l'ungla del dit gros del meu peu esquerre (després d'haver-me'l tallat pacientment amb forquilla i ganivet)

vaig trobar-me a mi mateix
sota l'ungla del dit gros del meu peu esquerre,
tenia cara de peix,
com Paco Martínez Soria a "Don Erre-que-Erre",
eren altres temps,
tot i que encara corrin els mateixos fatxes
disfressats de promotors i alcaldes,
o de víctimes del terrorisme,
grandiloqüents mostres de cinisme
en safata de plata,
cordó de sabata
i logotip blau,
dues gavines
(voladores?
no ho se pas, Marina,
ho haurem d'investigar com l'11-M)
i un senyor amb bigoti i melenes
que cada dia
s'assembla més a qui vol ser.

em vaig preguntar què cony feia a sota l'ungla,
i em vaig respondre que m'amagava
-disfressat d'almogàver-
del meu propi ego clandestí,
perquè si no (a la fi)
esclataria com un ou llençat des de la teulada,
i escamparia les meves misèries
per aquesta terra escalfada,
convertint-me en ou ferrat de canvi climàtic.

i jo, que soc molt pragmàtic,
em vaig renyar per tal covardia,
i vaig tornar a tapar-me l'ungla;
com a mostra de rebel·lia,
vaig llençar el meu peu per la finestra,
(tot i ser el meu peu esquerre
i jo una mica maldestre)
i em vaig quedar amb cara de peix
de piscifactoria.