Ep, carai (una exclamació totalment espontània tot just al límit de l'abisme de la fi del món)

Ep, carai,
tot caminant he arribat a la fi del món.

em pensava que com va dir en Cristòfor,
la terra era rodona,

però ell també s'havia equivocat
resulta que és ben plana,

tornem a les supersticions
i a mirar el cel amb pors obscures

tinc la cara massa dura
per que em toquin els collons.

després d'aquests bonics versos, que més o menys,
si fa no fa,
rimen una mica (llunyanament, ho sé)
arriba una nova bateria
de ximpleries que per mi tenen sentit:

el sentit d'haver-les somiat
en una nit de mal beure,
o mal cardar
(d'aquestes en vaig escàs, si em permeteu la immodèstia)
ja sé que sona una mica bèstia,
però és la sort que m'ha tocat

i el sentit de la incongruència deliberada,
i el de la congruència amagada,
el de la vergonya perduda,
o més aviat desconeguda,
i el del porro mal liat,
i el del nas ben tapat,
i el de la roba de llit pixada
i el del groc del tabac,
el sentit de l'alcoholèmia,
el sentit de la blasfèmia,

o potser el de la hipotèrmia,

és igual,

per a mi tot te sentit

si puc llegir alguns escrits esquizofrènics,
alguns poemes sobre mals endèmics,
i escoltar com queden en ridícul
oradors amb cervells anèmics.

Ep, carai,
a veure si cauré a l'abisme
d'aquesta terra que al final era tan plana
com algun que altre encefalograma.