Tristesa.

Perquè em sento rara? Perquè em sorprèn tot això? Perquè tornar a pasar per aqui... no ho entenc, no m'entenc a mi mateixa.

Perquè m'he permitit a mi mateixa arribar a sentir aquesta il.lució que m'acabes de rompre amb aquest simultani silenci? Estic amb una sensació de buit.. em falta alguna peça, qualque sentiment tal vegada.

La música ja no m'ajuda. Els meus ulls estàn tristos i un tant dilatats. Les paraules no em surten. Les ganes de fer coses ja no formen part dels meus plans.
Em sento rara, molt rara.

Aquest matí m'he aixecat més contenta que mai, i ara, que el sol del dia ja no em pot cobrir, m'ignores d'aquesta manera. Busco la lluna per parlarli i perquè sigui ella la única que em vegi plorar... no la trobo. Cerco les estrelles perque em fassin companyia en aquesta nit tan dessoladora... avui no hi són.
Fa fred, just el que em faltava. Un sentiment fret més que suportar en aquests moments. S'acumula tot, les llàgrimes no tarden a surtir dels meus ulls verds, que ara són un tant rojos per la pressió que suporten.

No sé que fer, ja no tenc res més que fer. Podria parlar amb les meves amigues, elles m'entendrien... però no arreglaria res així.
Entro al tuenti, miro al chat, està conectat. Vull veure com reacciona. Miro el seu perfil, té nous comentaris... d'ella, si, d'ella. Tanco ràpidament la finestra, ja no m'importa, però sé perfectament que si, i que em fa mal, però no cauré tan baix. I arribo a la conclusió de que demà serà un nou dia, i que si vol saber res de mi ja em parlarà ell, i ja veurem si a mi em fa ganes fer-ho.

El que em fa mal és que en el fons sé que per molt que em fassi la dura, que per molt que digui ; 'bahh pas'', no paso. I sé que desde el dia 6 d'agost de 2011 que ens vam conéixer has ocupat un lloc en el meu cap i en el meu cor.


4-10-11