TRIST, MOLT TRIST,

Tenia 81 anys, i potser ja li era arribada l’hora per totes les vicissituds que va haver de patir durant aquests darrers decennis, però crec que no es mereixia gens anar-se’n d’aquesta manera. Ni ell, ni tants d’altres arreu d’aquest país, per culpa d’aquesta maleïda pandèmia.

Certament que a tothom ens ha agafat una mica desprevinguts, aquests virus, principalment en les residències de gent gran. Accepto d’entrada que s’havia d’estar inicialment per la labor d’atendre el més mínim detall per tal de salvar el màxim possible d’aquests residents tan vulnerables.

Ara bé, un cop sabut l’efecte desastrós que comportava, i iniciada una certa estabilitat en els tractament dels residents (no ja susceptibles d’hospitalització), i intuint en molts casos greus, que molts d’ells ja no se’n sortirien, entenc jo què avui dia que és tan fàcil poder comptar amb aparells audiovisuals (ni que siguin cedits, puntualment, per personal aliè a la família en cada ocasió), no s’hagi pogut fer una gravació en vídeo (millor que fos sempre en directe, es clar, però s’entén que ha de ser en funció de les disponibilitats de cada moment), i un cop gravat, posteriorment enviar-ho a un mòbil de la respectiva família, per veure’l –qui sap ja per darrer cop- i tenir-ne un record dels seus últims dies.

Dos mesos i mig sense a penes sentir-li la veu i menys poder veure’l, penso que és d’una crueltat desmesurada des del punt de vista emocional recíproc. Com era de suposar, atesa la seva gravetat, se n’ha anat, sense ni dir ni piu, i la família sense també poder-se’n acomiadar, ni tant sols, amb el gest de la mà oscil·lant, (en diferit, òbviament). Bé, menteixo, acomiadar-se sí, però un cop tancat en el seu taüt i dins ja del recinte del cementiri. Un capellà i tres familiars únicament. Trist realment trist.

Jaumedelleida