Tres en un

1

Vaig descobrir que tenia un homònim quan vaig llegir l’esquela al diari: Roderic Isern i Plana. Com jo. Mort als 65 anys, els meus. La seva afligida esposa Mercè, igual que la meva. “Ha viscut i ha mort. Descansi en pau”, les paraules que jo havia triat.

La conclusió se m’imposava: no era el meu doble, era jo.

Em va semblar de molt mal gust haver de saber que m’havia mort per la premsa.

2

Sempre que ataco un bon filet al punt se’m planteja el mateix dilema etimològic: necròfag o sarcòfag?

El primer mos m’esbargeix les cabòries.

3

- Saps qui l’ha dinyada?
- ...
- En Jaume, el barber.
-...
- Sí, tu, m’ho ha dit en Pep, el de l’estanc. Quina putada, tu. Se’n va anar al llit i ja no es va despertar.
- Quina sort. Més val així. Et fots al llit tranquil·let i passi-ho bé que cauen gotes. Ja la voldria jo una mort així! Ara que si penses en la dona... Trobar-te’l l’endemà sec com un bacallà ajagut al teu costat... Jo no sé si em refaria.
- I ca, tu, si va ser la dona: li va badar la closca a cops de mall.

I és que en qüestió de defuncions més val anar alerta: morir de nit no és sempre una ganga.