TRASPÀS DE PODERS

"A rey muerto, rey puesto", deuen pensar els columnistes, periodistes i demés comentaristes de l'actualitat que escriuen en els papers, com anomenava l'insigne Pla als diaris. I és que la caiguda del PP va arrossegar també a un personatge singular com Federico Trillo, que donava de menjar a molta gent de la premsa amb les seves esbojarrades declaracions i les no menys interessants fotudes de pota amb les que ens delectava aquest imprevisible ministre.
Però amb l'arribada dels socialistes al poder, els periodistes, que tenien por de perdre una font d'inspiració gairebé inesgotable, han recuperat el somriure quan han pogut comprovar que ens sis mesos escassos l'actual titular de la cartera de Defensa, l'ex-president castellà-manxec José Bono ha deixat en evidència moltes vegades al seu predecessor en el càrrec, que ha vist la seva tasca d'uns quants anys clarament superada pel dirigent socialista. I és que el PSOE té alguns elements intercanviables amb el PP. Qui gosaria proclamar que Rodríguez Ibarra, per exemple, desentonaria com a home important, amb un càrrec de relleu, a la cúpula del partit de la gavina?.
Els Bono, Ibarra i algun altre menys important a les llistes del PSOE, conjuntament amb tot l'aparell del PP representen l'Espanya "cañí", "la de la reja florida", la del pas doble "Suspiros de España", la dels toros, la del "tendido de sombra", la dels "souvenirs" de la flamenca i el torero, la del turista un milió, la dels pantans i els monuments a los "caídos por Dios y por España", la de la senyora Francis, la del Pulgarcito, el Tiovivo, el DDT i el TBO, la del "diario hablado", la de la naftalina, la de la "gomina", la del tricorni i la capa, la de "la casa de los Martínez", la de Matías Prats, la de la "sección femenina" i les demostracions del día de San José Obrero en l'estadi Santiago Bernabeu, la de les processons de Setmana Santa, la dels penitents, la de les confraries, la de les bufetades per agafar els passos, la del fred, dels perellons, la de la calça curta, la del Auxilio Social, la del jou i les fletxes, l'Espanya negra, en definitiva. Ja ho va dir el Caudillo i li va prendre la paraula Rodríguez Zaplana: "Antes roja que rota". Els fills de Castella, que com deia Machado "en su arrogancia desprecia cuanto ignora", no tenen color polític, són els fills d'un temps i d'un país que ha quedat marcat per sempre per la petjada militar i la dominació religiosa i la resta dels pobles hem hagut de ballar al só que tocaven a cada moment.