Tothom estima la Carlota

Hola!
He de dir, primer de tot, que potser no sóc gaire crítica amb el relat perquè m'ha agradat força i, en general, (aprofito per dir-t'ho) m'agrada molt com escrius. Pel que fa a aquest relat, trobo que està ben escrit i la història, tot i no ser original ni molt ambiciosa, és bona i està ben tractada. Un detall en que m'he fixat i m'ha agradat és que, mentre vas explicant la festa i els moviments de la Carlota, de tant en tant vas repetint una frase gairebé idèntica, quelcom així "I ell restava vora la taula de les begudes i el pica-pica". Aquesta senzilla frase, com una pinzellada enmig d'un quadre, dóna una idea de la relació entre els dos protagonista, un efecte molt bo.
Pel que fa al text, més formalment, te'n deixo alguns suggeriments:

"El seu cor es delectà amb aquelles paraules vertaderes, i dedicà una abraçada filial al seu mentor literari" : jo trauria aquesta coma.

"No havia faltat ningú dels invitats" : em sona malament, posaria "No havia faltat cap dels invitats" (i dubto si "invitats" és correcte, posaria "convidats")

"quan s'acostava a la barana del est de la terrassa" : aquí seria "de l'est"

"per tal que els demés reconeguessin el seu bon gust" : diria que ha de ser "els altres" i no "els demés"

"donant color a cada un dels punts visibles" : jo posaria "a cadascun"

"durant el qual, ella restà immòbil i ell li escrutava els sentiments amb la mirada" : aquí trauria aquesta coma.

"els demés què?" : altre cop penso que hauria de ser "els altres"

En resum, m'ha agradat i trobo que el relat és bo. petons!!

Hola Biel, et faig el comentari de taller.

No tinc quasi pegues a nivell formal, escrius molt bé i jo des de la meva sincera humilitat no puc posar-hi peròs a aquest estil intimista i alhora gens dramàtic, amb una austeritat de les que m'agraden, molt difícil de trobar en relats mitjans o llargs. Per això et comento el relat tot barrejat, alguna paraula que potser canviaria i el que em diu i em transmet.

- trauria "...o només relativament.", embolica una mica el significat de la frase.
-Fins el primer punt i a apart dona la sensació de que la Carlota domina completament al seu company o novio, està molt pendent dels demés, això fa suposar que és una noia frívola, així d'entrada, i ell pobre sembla el seu gosset amatent. Molt ben ambientada la situació de la festa, les cloïsses, el vi blanc, anar amunt i avall...

- M'encanta la descripció de la presentació del seu segon llibre, l'editor els amics, és deliciós, acurat, gairebé perfecte, almenys pel meu gust formal, estilístic, no hi ha barroquismes ni paraules estranyes i en canvi, hi ha una bellesa austera que atrapa al lector. En aquest segon paràgraf sembla que ella estima al seu company i no l'utilitza com semblava al començament del relat.

- "alabessin" no m'acaba d'agradar, potser hauria posat afalagar o algun altre verb.
Ens expliques l'educació exquisida rebuda per la Carlota i les expectatives que els seus pares tenien en ella, plenament aconseguides. En el quart paràgraf, en comptes de:"...fins arribar on ell era", posaria "fins arribar on era ell", per un tema de música, potser.
- crec que és "escumós" i no "espumós", però potser vaig errada, no ho sé del cert.
Quan ella es desperta l'endemà, m'agrada molt com descrius i construeixes l'ambient, com es fa el cafè, la cigarreta i aquella lentitud tranquil·la que es pot intuir en el cap de la Carlota.

- Quan ell li diu que no l'estima mentre es fa la bossa crea una tensió estranya i atenta en el relat.
Quan ell marxa i mostres com el món li cau al damunt a la Carlota ens fas pensar en com n'és d'inefable la vida. Un instant i tot s'esfondra d'una manera aliena a un mateix, sense que en tingui consciència.

- En el paràgraf final i aboques el missatge del relat, malgrat la bona educació, ser de família benestant i tenir-ho tot, aparentment controlat i dissenyat, la Carlota no comptava amb l'imprevist, aquest factor ingovernable que ens fa febles a tots, rics, pobres, llestos, pallussos...
Potser dibuixar-nos una vida a mida no és massa bona idea, si quelcom s'ensorra tot se'n va a norris i hauríem de saber que res és per sempre, que per a mi és el missatge brutal del teu relat.

He gaudit llegint-te, si no hagués estat per aquest taller potser no t'hagués ensopegat, tinc poc temps i els relats llargs no acostumo a llegir-los sovint.
Espero haver-te aportat quelcom de positiu.

gypsy

Ei Biel,

aquí ve el comentari del taller.

A nivell formal he comprovat, en aquest relat i en els altres que t'he llegit, que tens unes formes bastant curoses, de manera que no em serà fàcil fer el comentari. Penso que, respecte això que deia, la part més formal, et falta simplement polir detalls. Miraré de senyalar-te els que vegi:

Quan dius "medis de comunicació", a mi em sona millor dir "mitjans de comunicació"; la paraula medi la reservaria per a coses com el medi ambient o el medi aquós.
Quan dius "els demés", no estic segur que sigui correcte; sembla una traducció literal del castellà "los demás", i a mi personalment no em sona massa bé (que pel carrer es senti, això ja és una altra cosa). Ho he buscat al Diec, i demés només em surt com a sinònim de "a més d'això", tal com en el següent exemple:
"Aquest botiguer té uns productes molt cars i, demés, cobra el transport"

He vist que repeties algunes vegades un petit error, per exemple en dir: "en que saltà el contestador", que hauria de ser "en què saltà el contestador"

D'altra banda, la següent frase l'he trobada potser una mica massa enrevessada:
"Aquell somriure no amagava, per molt esforç que fes, el desig primer d'acontentar les expectatives suscitades sobre ells pels invitats."
En general el teu estil és clar i entenedor, però en alguna ocasió puntual (molt puntual) com aquesta frase, m'ha semblat que abuses de pronoms i complements, els quals fan el context difícil d'entendre a primer cop d'ull.

Passo a la part de contingut. Es tracta d'una història prou recurrent (una persona que abandona la parella), però ambientada en un context que li dóna més gràcia (l'escriptora egocèntrica publicant un nou llibre); de fet, un cop acabat de llegir el relat, m'he adonat que el que s'havia esdevingut no era pas tant, però tot i això he llegit de dalt a baix sense problemes, no se m'ha fet gens pesat, sinó al contrari.
Això sí, potser crec que la forma com l'Oscar abandona la Carlota és excessivament precipitada. No trobo del tot creïble que l'Òscar, després d'una relació que sembla ja llarga -bé que crec que no has mencionat el temps exacte-, abandoni la Carlota així tot d'una, pràcticament sense ni una paraula, ni tan sols una discussió. Entenc, però, que si haguéssis d'escriure tot el que es diuen potser es faria pesat.

Més o menys això és tot. En resum, un bon relat que segueix una línia semblant als que ja t'havia llegit abans, i amb els apunts o possibles correccions que t'acabo de fer.
I això, que vagi bé. Adéu!

dan

M'agrada que quan llegueixo, que ho faig poc per falta de temps i de vegades per falta d'interés, pugui "veure" la història. m'agradaria pensar que tot això és producte de la teva imaginació, però, és com si ja ho hagués visqut...ara necessito saber com acabarà ella....

el meu comentari serà repetitiu, però feia temps que tenia pendent la lectura del relat i te'l volia comentar. Primer de tot, espero que passis un bon estiu (ja sé que has anat fora).
Segon, em sorprén com tractes els personatges femenins, dones sempre apunts de trets característics de la majoria de les dones...hi ha una frase que destaco i n'és prova :
"Ella l'estimava també per l'amor que ell li professava, per les càlides nits passades, per les carícies, els petons i els compliments i per què mai ningú l'havia estimada tant. " Una faceta força femenina, estimar quan et saps estimat... El tros del trencament, de quan ell li diu que no l'estima és totalment palpable.
Del relat en conjunt, dir-te que el trobo bo, que es llegeix bé i que la narració com sempre és envejable. El que no m'agrada és el títol, però jo sóc una maniàtica.
És el sisè o setè relat que llegeixo aquests dies i que em regira en algun sentit, que em sacseja...

petons estiuencs

angie

Trobo que el millor del relat és la descripció acurada i detallada de la situació de la Carlota abans del trencament. T'hi recolzes molt, però tampoc massa, trobo que entra suau i llisca bé, va posant al lector (jo, clar) en situació, es va preguntant què coi passarà.

En quant a l'Óscar, sense entrar-hi massa, s'entén bé què li pot passar.

He trobat una mica inversemblant el diàleg del trencament, no sé, una mica fred pels llatins, eh.

Però molt bé, els teus relats passen molt bé.

Salut i força

...el teu comentari; simplement volia respondre't algunes coses, perquè veig que tan sols em deixes missatges per a criticar el que escric... -sense ànim d'ofendre-.

Em dius que és una història tòpica, doncs bé, sóc molt conscient de que si, que és cert, però no sé si has llegit el tema del repte, que és, "història amb detectiu inclòs", a més de la paraula clau "rossa platí". Ja sé que es tracta de que es busqui la màxima originalitat, però, si es fa depressa i corrents, comprendràs que no hi ha massa temps per a donar voltes i treballar el relat amb profunditat.

En segon lloc, és que es tracta d'un relat de final obert, per tant, queda a l'aire si realment és el detectiu qui es deixa la cartera o és el vigilant qui li pren. No descarto fer-ne una versió modificada i ampliada, com ja vaig fer en un altre repte, tot i que, el vaig penjar primer perquè vaig quedar finalista i em feia il·lusió i, segon perquè, en un principi el volia deixar tal qual, doncs, la novel·la negra mai m'ha agradat.

En fi, que espero que m'hagi explicat prou bé. Tot i així, agraeixo que m'hagis llegit i comentat.

Sol_ixent

...en qualsevol moment. En un tres i nos res pots passar de tenir-ho tot a perdre-ho per sempre. Tot s'ha de treballar i cuidar dia a dia. M'encanta aquest relat.

Fredegard.

Com que ja t'han fet una dissecció formal del relat (què els hi dones, Biel?), jo et faré comentaris més informals, inespecífics, il·lògics, irracionals i subjectius.

En primer lloc trobo que hi ha una primera part on es barreja una historieta costumista d'una festeta d'amics amb una gènesis de la protagonista que avança a cop de flashback. Potser trobo que aquesta part és una mica massa redundant i massa com la primera novel·la de la Carlota. És a dir, trobo que s'allarga massa en proporció al total del relat. Això ens porta a la part resolutiva, on pensariem que l'Óscar no està tan ben dibuixat com la Carlota. Però a mi em succeeix que - potser fent servir la meva imaginació - l'entenc perfectament, tot i que només ha estat descrit secundàriament en la primera part. Potser em sorprèn que no s'hagi preparat una mica millor el tema d'engegar-la, el diàleg, però les raons semblen prou clares com perquè finalment, fins i tot ella les entengui. És a dir, trobo que tant la primera part com la segona estan ben explicades, però en comparació, la primera està molt més llargament explicada, no? Com si hi hagués, a la mitja part, un canvi de criteri narratiu.

Tornant a la primera part, trobo que has coquetejat força amb els tòpics de la nena pija (steps, alemany, papi que se l'estima tant,...) però aconseguint-ho salvar amb un bon aprofundiment del costat humà: la perfeccionista que vol superar-se sempre a sí mateixa i construir móns plens d'amor pels seus estimats, on tothom sigui feliç. Li dones l'opció de redimir-se (teòricament!) de la frivolitat mitjançant les seves bones intencions.

En definitiva, és un relat que guanya molt amb una segones i successives lectures, quan intentes trobar-li pegues.

I finalment, comentar la ironia transdimensional (jo ja m'entenc). La Carlota és una escriptora que es creu els seus universos (que es creu que el món és tal i com ella l'escriu): Avís per a navegants? ;)


PD: M'ha entrat una curiositat terrible per saber com fa els copy&paste en Jeremias.

La història és interessant, és una porta que s'obre a moltes possibilitats, permet aprofundir en els sentiments d'una parella que fa aigües sense que un dels dos membres ho sospiti; no obstant això, he llegit altres relats teus que m'agraden molt més, no m'acaba de fer el pes com has resolt aquest relat. Amb això no et vull dir pas que sigui dolent ni molt menys, és bo, i es nota que està treballat, que hi ha esforç, però... hi ha coses que no m'acaben de convèncer. Potser l'esforç sigui el problema. A mi de vegades em passa que quan m'esforço molt en un relat l'acabo esguerrant perquè perd aquella frescor que només pot sortir quan s'escriu d'una tirada i per instint... clar que llavors si ho fem només per instint correm el risc de cometre errors. Escriure é el difícil equilibri entre la rauxa instintiva i la racionalitat correctora. Crec que en el teu relat ha guanyat la racionalitat correctora i això li ha fet perdre... mmm... no sé dir-ho potser agilitat.
Intentaré concretar el que no m'agrada, convençut que ets d'aquelles persones que no es prenen malament les crítiques, fet i fet si no t'agraden les pots ignorar del tot.

A nivell formal:

Les primeres frases: "no quedant-se en cap moment a mantenir una conversa, sino limitant-se a garantir..." són expressions correctes però massa complicades pel meu gust, massa... pesants.

"I aproximadament un de cada dos cops, després que ell fes la feina, ella li feia un petó a la galta, o un suau acostament als llavis," fixa't que "un suau acostament els llavis no té verb, i això estaria bé si el verb eludit fos el mateix que el de l'oració anterior, és a dir "fer" però és que "fer" un "acostament" em sona massa carregós, tot plegat em fa sentir com a lector que la frase que ve després de la coma queda com penjada.

"Ella l'estimava, no només pels anys que portaven junts i pel suport que li havia donat sempre." Acabar aquesta frase amb un punt me la fa sentir incompleta; el "no només" em fa esperar darrere "havia donat sempre" una continuació que no arriba de manera immediata, i com a lector em quedo penjat.

"Aquell ajut en hores baixes quan editors i editores refusaven una i altra vegada la seva primera novel·la, per consumista, per ensucrada, per poc espontània." Aquesta oració també se'm fa estranya, no em queda clar que especifiqui la raó de l'amor que ella li té, tot i que intueixo que pretén expressar això, i crec que la raó que jo com a lector no l'entengui o se'm faci estranya, es troba en la puntuació.

"I recordava les llàgrimes d'emoció del pare al tornar amb un alemany quasi perfecte i el doctorat sota el braç, cinc anys després." Aquí, al "cinc anys després" no li posari a la coma al davant perquè pel fet d'estar al final de l'oració em sona millor sense; i encara em sonaria millor així: "I recordava les llàgrimes d'emoció del pare al tornar, cinc anys després, amb un alemany quasi perfecte i el doctorat sota el braç." La raó...? No ho sé... només sento que sona millor.

"Alguns professors pronosticaren en ella una gran dama de la literatura" No dic que estigui malament, però el verb pronosticar en aquest context de significació no em sona bé, em quedaria millor "veieren en ella" "intuïren en ella"...

La paraula romania està molt ben usada, però l'has repetida dos cops en el relat; si fos qualsevol altra paraula, el fet de repetir-la dos cops seria normal i passaria desapercebut al lector; però pel fet de ser una paraula molt poc usada, molt bonica, molt llampant, la seva repetició es percep fàcilment, i és millor evitar-la, sobretot si la repetició és en el mateix temps verbal.
"L'Oscar ja era dempeus feia estona" Em sona a una excessiva reiteració, és a dir jo posaria: "L'Oscar ja era dempeus" o bé "L'Oscar era dempeus feia estona".

"Donant color a cada un dels punts visibles" jo posaria "Donant color a cadascun dels punts visibles" em sona més català.

"Sobre la tauleta de nit on feia unes hores reposava el llibre" Tal com ho dius no em queda clar si el llibre encara hi reposa, des de fa dues hores, o bé si fa dues hores hi reposava i ara ja no ho fa. Potser quedaria més clar: "Sobre la tauleta de nit, on ja feia dues hores que hi reposava el llibre" o alguna cosa així. També s'ha de vigilar que no quedi massa complexa i carregada la frase. Jo de vegades si a una frase no li sé trobar una solució fàcil l'elimino. Però això ja és decisió de cadascú.

"Ella seguí intacte, sense moure una cella" No m'agrada el us de "intacte" en aquest context. Intacte dóna més la sensació de voler dir que ella no ha perdut cap bocí, seria més adient, ella seguí "immòbil" "Impassible" alguna cosa així...

"un sentiment de qui està fent el que creu correcte, tot i sentir-se menyspreable en aquell instant per fer-ho." Per mi és una frase massa recaragolada, s'ha de dir el mateix d'una altra manera, amb alguna altra tècnica.

A part d'això hi falta algun apòstrof, algun "en que" que és "en què"

A nivell de fons, està bastant bé, potser pel meu gust li faltaria una mica més d'expressió dels sentiments de dolor d'ella, i una mica més de manifestació de les raons d'ell per a deixar-la que no em queden clares... Sí , ja sé que la vida és així, i que de vegades no es diuen les raons... també és veritat.
Després de llegir el relat a mi se'm fa més simpàtica ella que ell, la veig una persona innocent, ignorant del que li espera, víctima potser de la seva educació i de la companyia d'algú que no entén el que vol dir amor.

Bé... espero, estic segur, que no et molestarà la meva crítica absolutament subjectiva i que només pretén dir com faria jo les coses, que no vol dir que hagin de ser com jo dic per a estar bé.
Si vols venjar-te jo tinc uns quants relats amb moltes ombres que la bona voluntat dels lectors no s'atreveixen a criticar, però que són molt i molt criticables, i t'estaré agraït que ho facis sense cap mania.

Dius que te l'has currat i no ho dubto, però també crec que ha estat escrit i publicat més aviat de pressa, com o demostra l'ús d'algunes paraules no gaire escaients com ara intacte per immutable o impassible, assolir per aconseguir, entre d'altres. Al marge d'això, fas unes descripcions molt bones de les situacions i dels personatges, de la seva psicologia. He de dir que fas servir un llenguatge lleugerament influit pel castellà: hi he comptat alguns barbarismes i també errades ortogràfiques i gramaticals, com per exemple l'ús del gerundi per encadenar un segon verb en una frase, cosa que en català cal fer utilitzant la conjunció enlloc del gerundi.

Pel que fa al contingut, l'argument està ben desenvolupat: una dona superficial que no s'adona de l'estat d'ànim del seu company fins que és massa tard, un home que se sent menystingut amb una bona dosi de raó, és l'etern problema de la manca de comunicació i de sensibilitat en la parella. M'ha xocat però la crueltat de l'Òscar quan respon fredament "amb l'amor no n'hi ha prou" com qui diu qualsevol cosa. Afegiria que el trencament es veu a venir molt aviat, encara que sempre quedava el dubte de quin seria el desenllaç. Enlloc de posar-hi un final girat o sorpresiu o un final obert has decidit posar-hi un final cru i real com la vida mateixa i "castigar" la protagonista per la seva frivolitat. Com que a més és una nena "pija", que la bombin… ;-)

Felicitats per aquest relat que no deixa de tenir la seva lliçó per al lector. Una abraçada.

Quim

Treballes molt bé els personatges femenins. A mi la lectura "comercial"com dius tu, m'agrada.
Història lleugera com un suc de llimona amb ginebrai ben descrita.