Tot jugant...

Avui plou. Plou sense parar. Des que m'he aixecat ha estat plovent amb insistència, i al mas m'he quedat sense res per fer. No podia anar a segar. No podia posar a assecar els camagrocs ni les trompetes de la mort. No podia treure a passejar les vaques, que avui s'hauran d'estar tot el dia a l'estable. Així que m'he decidit a dedicar-nos un dia. Per jugar una estona.

Primer he preparat el que ja sabia que necessitaríem: un vímet del salze que hi ha al camp de sota, un tronc d'alzina ben gruixut per a posar a la llar de foc (no volem pas tenir fred, oi?), un pot de mel d'aquella que a tu tant t'agrada, i, clar, el vestit de cuir negre que varem comprar l'últim cop que varem estar a la capital.

Quan has arribat de treballar a la granja de porcs t'estava esperant, nua menys per la cotilla de cuir, amagada a dalt a les golfes. Tu no m'has vist, i jo he hagut de fer-te lluernes amb un mirallet mentre llegies tranquil·lament el diari. Fins que has mirat cap a dalt i m'has vist tota preparada.
Has pujat amb mig somriure a la cara. Jo t'he donat la vara, com a tu t'agrada, amb la boca. I m'he gira d'esquena, ensenyant-te el meu culet, preparada. Mentre m'acaronaves amb el vímet, i després quan em començaves a clivellar la pell amb ell lleugerament, jo m'he anat mullant tota només de pensar la tarda boja que ens esperava. Després t'has tret els pantalons, i te l'has empastifat ben bé amb la mel. Ja saps com em torna de boja la seva dolçor! Sobretot si està barrejada amb aquell gust entre àcid i agre que desprens....

A fora seguia la pluja. Però ja res ens importava.