Tot agafant el diccionari per anar a cagar...

El remolar remenava entre la fustegassa, tractant d'apedaçar els rems de la sagetia, mentre el mestre d'aixa s'espolsava les quadrajaures que l'ebenista li anava vessant a sobre, tot serrant el mastil malmès per la tempesta d'ahir. Dins aquest marc ligri errava jo, amb el meu dèmon de vacances, perseguint huríses en territori d'ondines i sílfides, sense trobar ningú que em pogués exaudir, carregat de pecats envers aquest, el meu món.

La brisa xinxollava els manyacs, fent-los aclucar els ulls i ajupir-se, just quan jo passava per la seva vora, en una perfecta moixiganga on jo exercia de rei destronat, i ells, de plebs ennubilats per la meva anteriorment magna presencia.

Vaig seure prop d'una espingarda desballestada rodejada de corpentes, rememorant els temps de la guerra, en un marasme àcid. A la guerra, jo era útil, important, preeminent. Però en temps de pau, quan els pescadors feinejaven a la costa, i els fusters reparaven birrems, balandres, pailebots i pollacres, tant l'espingarda com jo érem anacronismes vivents, pigres perseguits pel saig, a punt de desaparèixer de la terra que ens va veure néixer.

Encara neulit, vaig cercar l'arúspex de la vila, en un desesperat intent de tornar al cabdal de la historia.

En Pere, que feia tots els papers de l'auca des del seu exili forçós per part del capità Torracastanyes, jugava a golf amb un broker chines, practicant el seu cantonès i el seu putter, ambdós severament envellits.

- Pere, encara ets a temps de jubilar-te a la cresta de la onada. No temptis la sort.
- Maleït mistificador sense orelles. Encara em deus sis monedes de coure per l'anagénesi del teu aparell reproductor!!!
- Pensava que era un detall per amb la meva persona.

En Pere, quan exercia de metjastre pel capità Torracastanyes, em va apedaçar el membre viril, reduït a rampoines per una perdigonada perduda d'un jenizar miop. I des d'aquell moment, no deixa de esmentar-ho.

- Estic buscant en Ramaller.
- El músic? I que en faràs, d'un poeta llòbrec i empobrit?
- Negocis, Pere. Faré negocis.
- No penso tornar a treure't les castanyes del foc. Quedes advertit.
- Vinga, on para el nostre romancer?
- Al mercat. I ves amb compte.

Deixava en pere darrera meu, murmurant excentricitats en alguna llengua arcaica, i agafava el camí del mercat, quan una víbria, sortida de l'interior del bosc, em va parar per preguntar-me l'hora.

- Dispensi, bon home, no em podria dir pas l'hora?
- Veurà, senyor drac, jo no hi crec, en bèsties com vostè, així que la seva presencia queda adjudicada al calaix de les conseqüències supeditades al món de l'alcohol.
- En tot cas, tot i creient que jo no existeixo- em va dir el molt reullós- bé que podria comentar l'hora, com qui no vol la cosa. Pensi que les víbries som molt agraïdes amb hom que ens ofereix ajut.
- Bona prosa, sens dubte.
- I doncs?
- Les onze del matí- vaig dir-li als esbarzers on els quissos es pixaven sense pietat.

La bèstia mitològica produïda per la meva ment va fer cara de pòquer, es va gratar la panxa, i va treure un telèfon de la butxaca dreta de l'armilla.

- Nena, que no arribaré a temps per dinar amb els teus
pares. Excusa'm gentilment, com sempre. Si, ja se que cada cop que venen faig tard, però tinc una feina a les quimbambes i no sé quan trigaré. Et portaré alguna coseta, no et preocupis. Adéu, amor.

Va marxar alegrement, deixant-me ben sorprès.

Quin dilluns. I això només era el començament...

(Soroll de cisterna)