Els Crustacis

Els crustacis em miraven des del seu taüt de vidre, amb aire afligit, movent-se nerviosos, limitats en moviment pels lligams de goma i l'escàs espai de l'expositor. Els comensals pul·lulaven per la meva esquena observant la carta vivent, comparant i escollint aquest o l'altre exemplar, esgrimint raonaments marcians, i a mi tots, crustacis i comensals, em semblaven igual d'infeliços. Aliè a la conflagració entre caçadors de postal i crustacis salvatges, el meu cafè s'entretenia llençant volutes de vapor a la carregada atmosfera del bar, contribuint solidàriament a l'espessa capa de boira que planejava sobre les nostres testes, avorrit com una cloïssa. A la barra, a part del meu cafè i la meva persona, dotzenes de gots i plats esperaven el seu torn per banyar-se, amuntegats a dreta, i a esquerra la parròquia habitual iniciava un col·loqui al voltant de l'inescrutable mon de les competicions de cant de periquitos. A l'interior del cafè, els residus orgànics tractaven d'escapolir-se dels fons del ronyós i gastat got, mentre la densa escuma que s'havia format al escalfar la llet li ho impedia. Un microcosmos es desplegava davant els meus ulls, i ningú se'n adonava.


L'aire flagel·lava els pocs transeünts que circulaven pel carrer. Jo tractava de que les dues meitats de la meva jaqueta coincidissin per poder tancar la cremallera mentre els fred s'esllanguia sense pietat per sota la meva samarreta. Un ocell sobrevolava l'escena, perplex però content de no ser un crustaci entaforat dins un expositor de vidre. Al cel, els núvols fornicaven en un sinuós ballet, els avions els travessaven mentre seguien les rutes predeterminades habituals i els passatgers tractaven de distreure's mirant els ocells.

El carrer no es mouria sota els meus peus. Potser hauria de començar a caminar.

Ja casi era l'hora...