Poeta d'ascensor

La meva carrera com a poeta d'ascensor va començar quan un petit vers sobre la meva depriment existència escrit mentre esperava el metro em va caure de la butxaca quan entrava a casa.

Algun veí avorrit el va llegir mentre esperava que l'ascensor es dignes a fer acte de presencia, ho va trobar interessant, i ho va enganxar amb cinta adhesiva al mirall. En poc temps, tots els veïns demanaven mes lectura.

Mai viatjar en ascensor havia sigut tant divertit.

Lluny quedaven les mirades incomodes al terra, on tothom vigilava que desprès del dos vingués el tres, i no el quatre.

Desprès de provar prosa demòtica, variacions sobre la mort i un serial còmic basat en la vida d'un cigró, vaig decidir penjar-hi un pla perfecte per atracar un banc.

No havien passat tres minuts quan van trucar a la porta. Era un paio estrany, que duia el paper a la ma i un somriure a la boca.

El pla perfecte estava en marxa.

Però la vida dona moltes voltes. I nosaltres, pobres imbècils, pensem que controlem el destí, que escrivim amb ma ferma el llibre del nostre fat, corregint allò que no ens agrada, modificant-ho tot a la nostra conveniència. Però quan mes convençuts estem del que ha de succeir, quan ens sabem el diàleg al peu de la lletra, en aquell precís moment, es quan et trobes a l'extrem d'una llefiscosa arengada de mida mitjana plena de diamants agafada per un paio del qual només coneixes un estúpid pseudònim, mentre tots dos us apunteu amb les pistoles a punt d'escopir foc i plom a parts iguals, i una vague sensació de no saber com collons has arribat fins aquell precís instant, mentre la cara de l'altre paio articula exactament els mateixos pensaments que tu...