Torrente 4: caca-culo-pedo-pis

Sóc dels que defensen el cinema espanyol. Crec que la tercera cinematografia de la Unió Europea a vegades rep crítiques immerescudes (especialment d’aquells que no han perdonat el “No a la guerra” de la gala dels Goya del 2003). És evident que el cinema espanyol produeix pel·lícules espantoses (com també ho fan la resta de cinematografies) però no és menys cert que ha sabut renovar-se, que produeix tot tipus de gèneres per a tot tipus de públic i que els productors han sabut trobar nous talents apostant decididament per les òperes primes d’un munt de cineastes joves. Però avui no em sento capaç de defensar res (espero que aquest sentiment fugi aviat).

El cas és que he vist “La piel que habito” i crec fermament que Almodóvar hauria de pensar seriosament en deixar d’escriure guions i dedicar-se a dirigir històries treballades per altres guionistes (tal com han fet molts dels grans cineastes). Però aquí no acaba la cosa. El temps lliure del que disposo a les vacances m’ha permès visionar una altra pel·lícula: Torrente 4. Sí, amiguetes. He vist la darrera bretolada d’en Santiago Segura, un tipus intel·ligent, simpàtic i molt brillant que s’estima més augmentar el seu ja enorme compte corrent, que fer una carrera més diversificada i amb vocació de creixement.

El personatge Torrente del primer lliurament de la nissaga era un arquetip perfecte d’un tipus d’espanyol que tots coneixem molt bé: fatxa, masclista, xenòfob, homòfob i tots els fobs que vulguis. Corresponia el seu perfil al d’un antiheroi al que, seguint les regles del clàssic diabulus ex machina, tot li sortia malament. Com en la primera pel·lícula Segura únicament va cobrar en qualitat de director, és lògic que volgués emportar-se alguna cosa més. Va ser llavors, al actuar també com a productor, que va aconseguir deixar enrere qualsevol mena de preocupació per la seva jubilació. Fins aquí res a dir. Ben al contrari. Ha de ser felicitat pel seu èxit.

Tanmateix, aquest quart lliurament l’únic que m’ha provocat és vergonya aliena. He vist a un Santiago Segura incapaç d’imitar a Torrente, com si Frankenstein s’hagués allunyat definitivament del seu monstre. He vist a un Kiko Rivera inhabilitat fins i tot per fer de sí mateix i, alhora, necessitat urgentment d’un bon logopeda (i no em refereixo al seu accent andalús, que ningú s’espanti). He vist uns gags de caca-culo-pedo-pis que semblen escrits pel mateix guionista dels acudits de Jaimito. He vist una trama (per anomenar-la d’alguna manera) que faria bona la de pel·lícules com la de les Spice Girls. I he vist, en definitiva, un producte que potser és beneficiós per a la indústria espanyola de cinema (per allò dels llocs de treball que crea), però que no fa gens de bé per a la imatge d’altres cineastes que es trenquen les banyes per aconseguir que s’abandonin els prejudicis que desperten les produccions espanyoles.

Tanmateix, hi ha un gag que sí m’ha agradat. Veure a Belén Esteban com cau pel forat de l’escala ha estat un moment… com ho diria… màgic.

Li desitjo a Santiago Segura molts èxits però, sobretot, li desitjo que, un cop aconseguida la seva mansió amb piscina, pensi que podria combinar la nissaga de Torrente (de la qual no veuré cap altre lliurament) amb treballs més intel·ligents. Tant de bo els noms de Rafael Azcona, Luís García Berlanga o Fernando Fernán Gómez provoquin en la seva carrera un canvi de registre. Si no és així, puc garantir que acabarem patint la promoció de Torrente 25, venganza en el asilo.