Tornant a casa

Un relat de: LLuny de tot

Estava molt nerviosa. Duia un mes sense veure'l i amb prou feines m'enrecordava de la seva olor. "Com serà la retrobada?" "Què serà el primer que li diré?" "Què serà el primer que em dirà?" "…?" Plè de preguntes ballaven pel meu cap.
Em trobava dins el cotxe, amb el cap arrecolzat a la porta, tremolant-me a causa del motor. Però no m'importava. Encara em quedaven més de 10 hores per arribar al meu poble i cada instant que passava s'em feia més etern i impacient.
No vaig aclucar els ulls ni un minut. La meva amiga i jo escoltàvem música; totes les cançons hi tenien algun punt en comú amb la situació.
Vam fer unes quantes parades. "Va, va" deia jo. "Posa gasolina amb més lleugeresa!" "Encara no ha sortit del lavabo?" Estava molt excitada, massa. Necessitava arribar ja, espategar els dits i ser-hi al moment.
Ni s'em passava pel cap preguntar la hora, tot i que algun cop, de forma involuntària, vaig treure el telèfon mòbil per informar-me, arrepentint-me després.
Les primeres hores van ser infinites. Em donava la sensació que enlloc d'avançar retrocediem.
"Ja estem a Catalunya". Vaig sentir que deia ma mare.
"Llavors… 20 minutets i a casona, oi?" Però amb la mirada que em va clavar… no calgueren paraules. Ja no sabia què fer per sentir-me les cames. No sabia què fer per entretenir-me. De cop, escoltant música, xerrant, fent ximpleries i rient, s'em va passar el temps, i de cop, al girar el cap, vaig veure el cartell esperat: "Argentona"
-Mire!! Que ja hi som!!!!
Vam començar a mirar per tots cantons per veure algú, però ràpidament vam deduïr que estarien al mateix banc de sempre. I així era. Vam deixar la meva amiga a casa seva i jo vaig pujar a dutxar-me i a trucar a tothom.
Vaig córrer fins al meu estimat banc, on hi havia passat més tardes que a casa. Vaig veure la Maria. Ens vam fer una abraçada molt intensa cridant i saltant com dues boges.
Vaig saludar a tota la meva gent i vaig preguntar per ell; em van dir que ara vindria.
La Maria i jo ens haviem d'explicar un munt de coses, així que vam decidir anar a fer un dels nostres recorreguts a soles.
"Anem a la plaça, que potser ja ha arribat" vaig demanar-li. Anàvem tirant cap allà quan em va trucar ma mare, i em va dir que anés corrents a la llibreria abans no tanquéssin. Venia de pas passar per la plaça, però no podria parar-me a xerrar. Vam passar ràpid, però vaig fer-li un cop d'ull al banc, que estava a l'altra punta, i allà estava ell, recordaré sempre aquella imatge. I aquella sensació. El cor em va volcar de tal manera que creia que el treuria per la boca. Vaig dir'ls-hi a crits que en cinc minuts baixava.
Vam començar a pujar en direcció la llibreria. No la recordava tant amunt!
Hi havia una cua poc normal, i quan perfi ens tocava a nosaltres, la dona va entrar a buscar quelcom i va prendre's el seu temps. Ens atengué. Vaig demanar-li i va haber de tornar a entrar. Després jo no trobava el bitllet. El vaig treure finalment i la dona no acabava mai de donar-me canvi. Per fi va acabar. Vaig sortir i em vaig trobar la meva mare, la qual donava més tema de conversa que mai. No em vaig enterar de res del què em va dir. Vàrem baixar les meves amigues i jo a corre-cuita cap a la plaça, i ara notava com si no el volgués veure. No m'entenia ni jo. Ho desitjava, però de cop m'entràven les pors. Però por de què? No em podia respondre. Deixant els llibres al terre vaig dirigir-me on ell. Vaig sentir la seva olor, la qual m'omplí els pulmons. També vaig notar-lo un xic nerviós, igual que jo. No sé per què, això em va tranquilitzar una mica, em va fer agafar forces per dir-li un "hola", tot i que força insegur. Vaig fer-li un petó tímit a la galta, i llavors em va abraçar molt fort. Li vaig tornar tot tancant els ulls. No em volia separar. No volia que s'acabés mai aquella esperada abraçada. I menys després de dir-me que no me'n tornés a anar un mes senser ni de broma, seguit d'un "T'he trobat a faltar".
Aquestes paraules van dibuixar-me un somriure que costà molt d'esborrar.

I ara em pregunto jo: Per què sempre es té tanta por? Si finalment, les coses surten millor del que te les planteges quan en tens.

Comentaris

  • Espontaneïtat[Ofensiu]
    kukisu | 07-12-2005

    Sentir les coses intensament por causar por, és veritat, sobretot quan la joventut et raja a flor de pell, però també és una manera de ser i de viure. He sentit por moltes vegades de coses que no caldria, a tots ens passa, crec.
    M'ha semblat un relat d'una espontaneïtat admirable.
    Felicitats!, i endavant!

  • tal com raja[Ofensiu]
    bandoler | 07-12-2005

    Enhorabona!! m'agraden els teus relats tan introspectius i autentics. Et seguire llegint...

    Sort!!!