Després de tot un dia junts

Després de despedir-nos, tanco la porta de l'entrada i miro l'hora. Veig que són les nou i escaig del vespre; queda poc perquè arribi ma mare de currar i l'habitació encara està per fer. Però ja m'és igual el què em pugui dir, ja m'és igual el què em pugui passar. Em sento bé, alegre, feliç. No tinc ganes de res més que d'estirar-me al llit, tancar els ulls i submergir-me en aquest mateix diumenge, en tot lo ràpid que ens ha passat el dia, desde el matí fins el vespre, sense desenganxa-nos l'un de l'altre, i en que no se'ns ha fet, per res, pesat. En poques hores el meu cos ja s'ha acostumat a la teva calor, jo a la teva presència, i és curiós, però tan sols fa uns minuts que has marxat i ja t'enyoro. M'agradaria retrocedir fins aquest mateix matí i tornar a passar hores i hores al teu cantó, parlant-te sense necessitat d'obrir la boca, tan sols amb la mirada. Junts hem après diverses formes de comunicar-nos, sense necessitat de paraules, que molts cops sobren i d'altres no diuen res. Hi ha cops que, depèn com em mirin els teus ulls blaus, sé el que estàs pensant…
Sento el soroll de les claus introduïnt-se al pany de la porta per la que has sortit fa ja més d'un quart d'hora i fa que trenqui amb el que pensava. Surto de l'habitació i saludo, torno a entrar i de cop tot el sembla tan superficial… No entenc la raó, però de cop m'ha recorregut una sensació estranya, una sensació que em fa sentir com si res del que fagi a partir d'ara em passi a mi, sembla com si estigués visquent en tercera persona.