Atrapada dins la foscor de la meva pròpia vida

Volto pel meu cap, buscant respostes; se'm formulen altres preguntes involuntàries, pel moment també retòriques, tot se'm fa una muntanya.
Esculli el camí que esculli arribaré al mateix punt negre on, pel que es veu, m'ha tocat passar tan sí com no.
I aquí estic, dins el forat. Em queixo més del que deuria, ja que no estic en foscor absoluta; no m'hi haig ni de fixar per veure la llum, que, en endinsar-m'hi dins, fa que la foscor ja no compti, que me n'oblidi, però també sé que un cop torni a centrar-me, a tornar a la "realitat" i la llum no pugui estar amb mi com abans, serà tot molt fosc de nou. I, tot i fixar-m'hi, veuré com la claror disminuirà per moments, fins que pugui tornar a omplir-me 100% de nou, per després tornar-me a deixar… i així successivament.

Segur que dins aquest inmens forat, sincerament poc investigat, hi ha moltes més "escletxes" de llum intensa que m'esperen, però que encara no he trobat.

Sé que no puc dependre només d'aquest punt clar, perquè sé que així només aconseguiré endinsar-lo amb mi al forat, tard o d'hora el consumiré. I, sincerament, prefereixo deixar-lo anar i que continui volant lliurement per la claror, tot i sabent que així el meu món es tornaria completament fosc fins a trobar altres punts (de segur no tan lluminosos com aquest), a arriscar-me a endur-me'l amb mi.

Per això he decidit no tornar a pressionar la llum, el motiu pel qual encara "lluito". Simplement, intentaré limitar-me a esperar trobar altres punts, per tal de no dependre tan sols d'aquest. O simplement conformar-me, ser més simple. Però, sobretot, creure que puc sortir-me'n.