És més maco somiar...

Parem el temps.
I que passi el què hagi de passar. No m'agrada estar continuament controlant l'hora per no fer tard i poder guanyar-me així la nit del pròxim dissabte.
Surto de casa. Tinc més de dues hores per dedicar-te. És fosc i quasi toquem el gener. Al carrer fa molt fred, així que decidim tancar-nos a la teva habitació. Me la conec quasibé més que la meva.
Mirem el rellotge; no queden ni dues hores. Passa un instant, i només en queda una. "Jo no me'n vull anar". "I jo no vull que te'n vagis". Sempre estem igual.
L'habitació és força gran, però ocupem sempre el mateix racó. Et miro, i la blavor intensa dels teus ulls acapara la foscor càlida dels meus.
Et cau un manyoc de cabells sobre el nas. Te'ls aparto i descendeixo per ells fins arribar a palpar el final. Te'ls retiro de sobre l'espatlla deixant-te el coll al descobert, i no me'n puc estar de resseguir-te'l amb els meus llavis. Lentament, seguieixo un camí imaginari que em fa arribar als teus. Sento el tacte de la teva mà baixant-me pel costat, buscant tímidament la costura final de la samarreta, i decideixes entrar. Noto la fredor de la teva mà recorrent-me l'esquena. M'apropes i t'acaparo l'espatlla amb els braços.
Et retires un moment per adoptar una postura més còmode. Aprofito per fer-li de nou un cop d'ull al rellotge. Queden cinc minuts per les dotze. T'abraço i et dic sense ganes que me n'he d'anar ja. Em quedaria tota la vida així si disposés del temps necessari. Però no és així.
Et faig un petó de comiat a la galta i em poso les sabates. Al girar-me, veig que fas el mateix. M'obres la porta i marxem agafats cap al meu portal. Truco al timbre i em contesta ma mare, amb un tò sec i comprenc que he fet quelcom malament. Ens despedim i pujo les escales. Cada dia que passa les detesto més i més.
Al arribar, tanco la porta una mica fort i em dirigeixo cap al menjador, on ella m'espera am aire impacient. Encara no m'ha donat temps de saludar que ja m'està escridassant, però el que no entenc és el motiu. Miro per casualitat el rellotge i veig que passen set minuts de les dotze. Tan sols suspiro, no intento ni protestar, ja que tampoc em serviria de res. Diu que m'hi he jugat el pròxim dissabte i que l'he perdut.

M'agradaria parar el temps.
Tot un món… només per tu i per mi. Aturar les hores, aturar el sol, aturar la lluna, aturar qualsevol mena de moviment que no sigui provocat per nosaltres.
Deixar tot tal i com està, i tenir tot el temps del món per dedicar-nos. No haber d'estar pendents de res.
Però quan deixem de somiar ens adonem que no es pot fer tot això, però almenys es podria intentar. Vinga, escull una nit i passem-la junts. La sensació de tenir un munt d'hores per endavant. Oblidar-nos dels rellotges.

De nou, baixo un altre esglaó. I arribo a la conclusió que això tampoc podria ser possible. Encara em queden tres ansiosos anys per convertir-me amb una persona independent.
Així que quan arribi el dissabte, serà millor que sigui a casa a les dotze en punt, per així poder guanyar dues hores més d'íntima llibertat la setmana vinent.