Cercador

Llista categories

Falses il·lusions, sentint-se objecte

Un relat de: LLuny de tot

Isaac tancà els ulls amb força. No volia tornar a obrir-los. Realment, era el primer cop que sentia quelcom així. Desitjava amb totes les seves forces que, quan ho fés, el primer que veiés fora el seu ditxós despertador, tot i que l'odiés per despertar-lo tots els matins tan aviat. Però això ara no importava. Ell volia que sonés. Sentir l'estrepitós soroll del seu despertador, apagar-lo i anar-se'n a l'institut. Que tan sóls estigués sent un malson.
<> L'Isaac intentava convènce's a sí mateix. Quasi aconseguia sentir sonar el despertador, dins del seu cap.
Estaba de peu, encarcarat. Tremolava de peus a cap enmig de tota aquella gentada. Estava molt blanc a pesar de la calor que feia dins aquell local. Apretava les mans com si tingués por a que li veiéssin les ungles. Encara mantenia els ulls tancats amb força. Però això tan sols fou uns instants. Analitzà la situació tan ràpid que quasi no li donà temps ni de respirar. Encara que ho feia a tota pressa. Semblava que li faltés l'aire, que els seus pulmons no fóssin el suficientement grans com per acaparar tot l'oxigen necessari.
Obrí les mans de cop. Aguantà lleument la respiració i al cap d'uns segons deixà sortir tot l'aire de cop. Entreobrí els ulls. Visualitzà el que tenia enfront i obtà per obrir-los finalment.
Sense entendre per què, es sorprengué. Ell ja sabia que no es tractava d'un malson, que ella seguiria estant allà. Però una part d'ell desitjava tant trobar-se amb la seva habitació, que havia arribat a cabre alguna possibilitat. Tot i que molt remota, però n'existia alguna.
<< És ella, sens dubte.>> Volgué caminar uns passos endavant, però per molt que s'ho proposava, el cos no responia les ordres del cap. << Una passa >> Res. Es mirà les cames. Seguien dins la mateixa losa. Inmòbils.
Tancà de nou els ulls. Intentava concentrar-se, posar la ment en blanc. Dormir, reflixionar. Però fóu interrumpit al notar una fredor que neixia a la seva espatlla i li baixava fins els peus. Obrí els ulls de cop. Se la trobà al davant, amb la seva mà a l'espatlla, aquella mà que tants cops havia acariciat, i que intentava no recordar.
No ho pogué evitar, la recorregué amb la mirada fins arribar a topar amb els seus ulls. Aquells ulls tant grans i negres, tan càlids De cop sentí com se li accelerà el cor.

Feia més d'un any que lluitava per no recordar-los. Perquè no se li apareguéssin nit rera nit; en aclucar els ulls, li venien els d'ella.
Aquesta n'era conscient del mal que li havia fet, de les llàgrimes que havia vessat el noi. Només per ella. De les nits que havia passat sense dormir. Només per ella. Pel curs que havia hagut de repetir. Per culpa d'ella.
Ella. Ella era la culpable de l'intent fracassat de suicidi de l'Isaac. La culpable d'esborrar aquell dolç somriure del seu rostre. D'haber-lo fet patir en tantíssimes ocasions. Però, tot i així, ell se l'estimava cegament. Havia intentat de totes formes oblidar-la, aparcar-la al seu pensament, a l'apartat "Coses passades" i havia fracassat. Com amb tot.
La seva penosa vida consistia en escriure-li. Escriure-li cartes que mai arribaria a llegir; cartes on explicava tot el que sentia. Dibuixar-la. Dibuixar-la sense cap mena de pauta. Tan sols la dibuixava tal com la recordava, tal com la sentia.
Feia aquells ulls rasgats que duria sempre amb ell, clavats molt endins. Aquell nas tant repeló que havia besat tantíssims cops fent broma. Baixava una mica, i li feia els llavis. Els mateixos que li tornàven boig, i que quan això succeïa no s'en podia estar de besar-los un i altre cop, no podia cansar-se'n.

En el mateix moment en què ell pensava en tot el que l'havia arribat a estimar en silenci, en el mal que li havia arribat a fer, ella li digué quelcom que ell no sentí. Girà cua fent caure la mà de la Joana de l'espatlla. Però aquesta li agafà la seva.
-Espera.
De nou tornà a posar-se nerviós. Havia oblidat la seva veu per complet.
Era une veu molt dolça, que convidava a fer-li parlar per sentir-la un altre cop.

Passaren uns instants, i sense saber com, els llavis es tornaren a unir en un petó suau i llarg. Molt llarg, però per a ell no li fou el suficient. La sentia com una droga. Una droga que l'enganxava de veritat, que un cop la tastava no podia deixar-la.
-Per què m'ho fas, això? - li preguntà, amb certa por i despreci de sí mateix per haber-hi tornat a caure com un ximple.
-Vine amb mi.
Començaren a caminar, ella l'agafà de la mà. Sortiren fora del recinte i continuaren pujant carrer amunt sense dir-se res, després de tant temps, ell se sentia com abans. Arribaren a un portal. Ella obrí la porta suaument i sense fer soroll. Era tard. Pujaren pocs esglaons i de nou obriren una nova porta.
Joana estava d'esquenes l'Isaac, introduïnt les claus al pom.
Ell la recorregué amb la mirada, continuaven agafats. No es va poder aguantar i l'acaparà per la cintura amb els dos braços. Li féu un petó al coll i, automàticament, sentí com una força que l'emputxava a fer-n'hi més i més. Ella es girà. Posà la mà al maluc i l'introduí per baix de la samarreta d'Isaac. Començà a pujar. Ell ja anava pel segon botó de la brusa. Anàven a poc a poc, com si fós el primer cop.
Aquell matí Isaac tenia por d'obrir els ulls. Obrir-los i haber-ho somiat.
Però, de nou, fóu valent i els obrí. Un altre cop aquells ulls davant seu. Però aquest cop no éren tan sols al seu pensament. Aquest cop l'estaven mirant de debò. Als dos se'ls hi dibuixà un involuntari somriure.
-Estan a punt d'arribar els meus pares. Crec que seria millor que te n'anéssis. Aquesta nit et truco. Encara em sé el número.
Ell li féu un petó tímit a la galta, es vestí i se n'anà. No podia treure's del rostre aquella expressió de felicitat tan inmensa. Encara no s'ho podia creure.
Necessitava explicar-ho a algú, fer una pencar-ta i penjar-ho, escalar una muntanya i cridar-ho S'havia acabat dibuixar-la per no oblidar-la, s'havia acabat escriure-li envà. Ja no li feia por estimar-la.
Aquella nit estigué esperant la seva trucada. Però no es produí. Intentà trucar-la, però quan marcava el seu número li sortia una veu que no era la de la Joana, i li deia que no existia cap línia en servei amb aquella numeració.
Al dia següent no podia pensar en res que no fós ella, en res que no fós la nit passada, mirava el telèfon cada dos minuts. Però tampoc sonà.
Va decidir que el millor seria anar-la a buscar, potser li havia passat quelcom. Però enlloc de sortir-hi ella per la porta, sortí una altra persona.
-Aquest és un pis de lloguer, abans d'ahir s'acabava el contracte. Jo en sóc el nou resident.
Isaac es quedà perplexe davant la porta.
-Ho sento - li digué l'home. I la tancà davant seu.
Va tornar-se'n sense saber què és el que havia de fer, quines conclusions havia de treure.
Després de donar-hi moltes voltes, decidí anar cap a casa i engegar l'ordinador.
Ho va entendre. I, com sempre, li tornà a escriure, teclejant primerament el que seria el títol: "De nou he tornat a caure a la teva trampa".

Comentaris

Afegir comentari

Molt bo[Ofensiu]
Guillem Del Mon | 24-02-2006 | Valoració: 8
M'ha agradat; el millor dels que tens! Però, per què li fas això al pobre Isaac? L'inici és bo, t'incita a seguir llegint per saber de que està parlant. Només una cosa, hi ha infinits calcs del castellà, vigila una mica.
Seguieix escrivint!
Pau
Ina[Ofensiu]
Inukis | 19-12-2005 | Valoració: 9
Nena, cada relat que escrius superes el teu propi nivell, m'agrada molt la teva manera d'escriure, i com ja he llegit els altres relats, m'agrada moltiiiiixim la teva manera d'expressar-ho am paraules esl sentiments que molta gent no sabria com descriure. Segueix així wapa!!
Felixitats!! ^^

l´Autor

LLuny de tot

21 Relats

25 Comentaris

23502 Lectures

Valoració de l'autor: 8.07

Afegir a preferits

Biografia:

sóc difícil de definir...

sóc com sóc

sóc jo

Veure perfil complet >

Últims relats de l'autor

Veure tots >