Toquen a morts

Avui he descobert que pot ploure sense estar plovent. No hi ha ni un nuvol al cel, però la llum brilla gris sobre l'asfalt. La xafugor s'escorre enganxifosa per les cantonades mentre un home gras i ressuat empeny un carretó amb tot de capses amuntegades cap a un camió. La calba li brilla amb la suor, i la samarreta se li enganxa al cos. I se que ell també ho sap. Pot plure sense que caigui aigua del cel. Una cortina de pessimisme cobreix el mon aquesta tarda i, sense motiu aparent, les ampolles estàn mig buides i cobertes de pols, i ningú ha trobat motius per brindar avui, i ahir estaven mig plenes i lluents. Plouen records. Plouen desitjos mai complerts, plouen silencis plens de significat i paraules mai pronunciades. El vent udola pel cel obert, i m'estremeix. M'apropa i tanco la finestra. D'aqui un any fara un any farà un any que vas marxar i que em vas deixar amb l'objectiu de vencer al món que t'ha vençut. D'aqui un any farà un any que no hi seràs. I ho anirem superant. Pero avui no. Avui plou. Plou sense pausa. Plou sense ploure. Avui plora el mon, i sento el silenci com va tocant a morts.