T'odio

Tinc ganes d'arrancar-me la pell, de sentir el dolor del món, de veure la meva sang regalimar entre les rajoles de la seva habitació. Com puc ser tan estúpida? Com m'ha pogut encegar tant aquest odi que m'ha corromput des de sempre? Podia odiar-la, podia envejar-la, podia imaginar mil maneres de matar-la, però fer-ho? Quina raó m'ha dut a acabar amb la seva vida? No hi tenia dret, no tenia dret a negar-li el que tenia, el que havia de tenir.
Deixo el ganivet moll de sang sobre la taula de l'habitació i m'assec sobre el seu llit.
I ara? No tinc res a fer, arribarà la gent, m'assenyalaran amb el dit i cridaran el meu nom com a sinònim d'assassina, però sempre hi havia una altra possibilitat. Ningú ha sabut mai aquest odi que covo en el meu cor des que l'havia coneguda, aquest odi que cada dia creixia més i més, paraula rere paraula que ella em deia.
Premo els punys. Fins i tot ara que era morta l'odi seguia vigent en la meva ànima. Tanco els ulls i començo a respirar profundament. Necessito pensar, he de fer alguna cosa perquè no creguin que jo sóc culpable d'això.
Torno a obrir els ulls i, instantàniament, dirigeixo la mirada cap el cadàver que està estirat sobre la catifa. El pols se m'accelera i la mirada se m'enfosqueix, l'odio ara i sempre, l'odi que sento per ella no desapareixerà mai en la meva existència. Somric, ara ella jeu morta a la catifa, he aconseguit el que sempre he volgut, no? Però, és clar, el preu de tot això serà molt alt, massa alt per mi, m'estimo la meva llibertat per sobre de tot i tothom, i ella me l'havia pres, m'asfixiava, em matava per dins, i la meva única manera d'escapar era amb l'odi.
Sospiro. He de trobar una manera de sortir d'aquest embolic, de no ser assenyalada com a culpable. Una altra vegada els meus ulls es dirigeixen cap el cadàver, torno a sentir aquell odi que tantes vegades he amagat, que tantes vegades he parat, que amago dins el meu cor i la meva ànima com un tresor que només jo puc posseir, un tresor que només produeix dolor i temor.
I ha sigut llavors que he començat a plorar. Ploro llàgrimes de tristesa i d'alegria, de ràbia i de por. Sentiments contraris i iguals s'entortolliguen els uns amb els altres i fan humitejar els meus ulls, em fan plorar sense saber exactament perquè, però el pitjor de tot és que molt endins de la meva ànima se perfectament perquè ploro, al cap i a la fi la noia que jeu a terra morta era la meva millor amiga, almenys això era el que pensava tothom. Potser per mi significava alguna cosa, ella? A més a més de l'odi, hi havia algun altre sentiment?
Aparto els ulls del cadàver. No, per ella només tenia odi, aquest odi que segueix bullint dins la meva sang, aquest odi que em perseguirà tota la eternitat.
Em miro les mans, les tinc brutes de sang. Alguna cosa es remou dins meu revelant-se contra aquest odi que no em deixarà mai. M'aixeco i torno a agafar el ganivet.
Vull fer fora aquest odi!
El clavo una vegada i una altra en el cos d'ella, sense descans, sabent que ja era morta, crido, ploro, necessito que aquest odi marxi! Amb ell seguiré sense la llibertat que tant desitjo!
Paro. El seu cos està totalment mutilat per les meves mans. Em fa por admetre que l'odi segueix estant dins meu, però se que és així.
M'adono que només hi ha una solució, la més fàcil, la més difícil. Agafo el ganivet amb força i decideixo que només aquest solució és vàlida pel meu dolor.
La primera va ser horriblement dolorosa, la segona va augmentar el dolor, la tercera, en canvi, va fer que disminuís, i la quarta, la quarta va acabar amb la meva vida.