Marcada

Un relat de: martaplanet
La nit era brillant. El cel era fosc, però ple d’estrelles, i una preciosa lluna plena il•luminava la terra amb un color com de plata fosa. Un lleu corrent d’aire es removia gràcilment per entre les fulles del arbres i anava donant voltes de forma juganera, ara movent unes plantes de color platejat verdós i ara movent uns arbustos de color verd platejat. I el silenci, el silenci era el millor de tot, cap so excepte el suau udol d’un mussol a la llunyania, massa lluny perquè s’adonés que estava trencant tota la màgia del moment.
I, enmig de la tranquil•litat de la nit, un llac càlid i confortable s’estava quiet, sense ni una sola onada, sense ni un sol moviment que provingués de les seves entranyes, es mantenia llis i fi com si es tractés d’un mirall que un antic déu hagués clavat a la terra.
I, llavors, va aparèixer ella. Caminava lentament, passa a passa, tranquil•la, femenina, voluble, suau, preciosa. Ella sabia que algú l’estava observant, però no li importava, ningú podia pertorbar la seva vida, ningú podia pertorbar els seus desitjos. Els seus petits peus la van dur fins a la vora del llac i, allà, va deixar caure la roba i va quedar nua.
La seva pell era tan pàl•lida que la lluna li va conferir el poder de la llum i la va transformar en una dona de plata. Tan bonica, tan inabastable, tan màgica. Però en ella no només hi havia nuesa i pell blanca, la seva esquena estava marcada de negre, un negre absorbent i maligne, un negre que s’estenia en forma de grans ratlles gruixudes i li ocupaven per complet l’esquena i, a poc a poc, infectaven les seves cames i els seus braços.
Ella era bonica, era preciosa, era màgica. Ella estava envoltada d’una naturalesa perfecta, d’una magnífica i inoblidable aura.
Però per més bonica que sigui, per més bona que sigui, està marcada; marcada per les veus, marcada per la fam, marcada per l’odi, marcada per la por, marcada per la ràbia. Marques i marques, unes darrere les altres, la tornen lletja i pútrida, i la seva lletjor, a poc a poc, s’estén pel paisatge que tan enganyats ens tenia, i el soroll neix del no res, milers de veus, crits, agonies, surten de cop d’entre els arbres, i les fulles de les plantes cauen, i el llac començar a tremolar, mil onades s’escampen per tot arreu i l’atrapen a ella, a ella que tan bonica i ferida ha caigut com tots, a ella que tan pura era i ha estat emmetzinada, a ella que tots la crèiem una deesa.
I la lluna s’apaga.

Comentaris

  • Un relat...[Ofensiu]
    AVERROIS | 22-01-2014 | Valoració: 10

    ...realment màgic. He pogut sentir la tranquil·litat, el silenci i al mateix temps la força del patiment, del trasbals que pot portar el pas de la vida. Una vida que ens va carregant de marques i que hem de saber separar quines portar al damunt i quines deixar pel camí. La Lluna no s'ha d'apagar mai i la seva llum ens ha de guiar.
    Una abraçada.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de martaplanet

martaplanet

129 Relats

93 Comentaris

96034 Lectures

Valoració de l'autor: 9.36

Biografia:
Sempre he pensat que les biografies només són per aquelles persones que han fet alguna cosa important en la seva vida, alguna cosa que hagi tingut tant de ressó que ha arribat a milers d'altres vides. Aixì que tampoc he pensat mai com seria la meva biografia. Simplement dir que encara estic lluitant per trobar-me a mi mateixa i trobar a la meva veu que sembla que, de moment, és l'escriptura.