Desesperada

Un relat de: martaplanet
La cadira on era asseguda se’m clavava contra les costelles i em provocava un dolor físic massa lleu. Les meves mans, aturades sobre les meves cuixes, recolzades sobre la fina capa de tela que em cobria les cames, tremolaven. Els meus llavis feien exactament el mateix moviment que les meves mans, una tremolor lleugera, que es repetia, inexorable, sense ser capaç d’arribar a cap final. I els meus ulls, esgotats de lluitar contra les llàgrimes, ara lluitaven per tancar-se i deixar anar gotes d’aigua salada. Vaig obrir els meus tremolosos llavis per dir alguna cosa, però la veu s’havia amagat en alguna part de la meva gola i l’únic que vaig poder deixar anar va ser un llarg i tremolós sospir. Vaig moure les mans amb un va intent de fer desaparèixer aquells espasmes que començaven a estendre’s per tot el meu cos com si fossin una malaltia contagiosa, però, com ja sabia, tot moviment va resultar en va, la tremolor seguia utilitzant el seu poder contra mi.
- Estàs bé? – va preguntar ell, pàl•lid.
Vaig assentir lentament. Els espasmes cada vegada es notaven més, i ja quasi era incapaç de controlar les llàgrimes que ja començaven a rodolar per la meva cara. Vaig prémer els llavis intentant que, almenys, els gemecs que ja estaven sorgint de la meva gola quedessin en el silenci, al costat de la meva veu, però ja era massa tard.
- No ploris, si us plau – va xiuxiuejar ell, preocupat.
Vaig negar amb el cap, volent dir que en realitat no plorava, però les llàgrimes desmentien ràpidament aquella petita mentida. Vaig empassar saliva i vaig tornar a obrir la boca per intentar dir una cosa, qualsevol cosa, però només vaig poder deixar anar un gemec reprimit que, n’estic segura, li va trencar el cor. Vaig agafar un dels tovallons de sobre la taula i vaig rentar-me la cara mentre demanava al cel que les llàgrimes se m’acabessin d’una maleïda vegada i la veu em tornés, si podia ser sense cap mena de tremolor.
- Sé que t’he fet mal, però, si us plau, no ploris – va tornar a xiuxiuejar ell.
Els cor se’m va anar estrenyent amb cadascuna de les seves paraules, el meu cor, trencat, esmicolat i ferit, cada vegada es feia més petit i només podia provocar-me més llàgrimes de desconsol.
- Si us plau, la gent ens està mirant.
I llavors els temps es va aturar i es va convertir en un d’aquells moments en que ho sents tot i, a la vegada, no sents res. Podia escoltar tot el batibull del bar: la gent que parla, el moviment de cadires, les ampolles que es trenquen, els plats que cauen; i tot i així, tots els sons estaven molt lluny de mi, com si estiguessin a milers de quilòmetres, exactament com un somni d’un somni d’un somni. Vaig empassar saliva i els llavis em van deixar de tremolar, vaig tancar els ulls durant un instant i les llàgrimes van desaparèixer, vaig convertir les meves fràgils mans en dos punys i van perdre els espasmes. Vaig aixecar la mirada que, en algun moment, havia abaixat i el vaig mirar. Ell m’observava, tenia el to de pell massa pàl•lid i els seus ulls preocupats estaven fixats en mi.
- T’odio – vaig parlar amb una veu que no era la meva -, t’odio amb tota la meva ànima. M’has portat fins aquí per deixar-me en evidència davant d’un munt de desconeguts? O potser ho has fet amb l’esperança de que no em posaria a plorar? – el dolor se’m clavava a cada part del meu cos torturat o, molt pitjor, m’escanyava l’ànima i no em deixava respirar -. T’odio amb totes les meves forces. T’odio fins al punt de necessitar acabar amb tu. Tinc ganes d’arrancar-te la pell i de beure’m la teva sang. T’odio!
I vaig aixecar-me, i vaig marxar, i quan vaig sortir per la porta ja tornava a tremolar, però aquesta vegada era de ràbia, una ràbia que s’estenia com un verí per les venes. I sí, mentre sortia al carrer em vaig adonar de que estava maleïdament desesperada, i de que l’odi que ja em corroïa, tard o d’hora em faria embogir. L’odiava, i aquest odi podia matar-me o provocar que un o altre dia el matés jo a ell.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de martaplanet

martaplanet

129 Relats

93 Comentaris

96029 Lectures

Valoració de l'autor: 9.36

Biografia:
Sempre he pensat que les biografies només són per aquelles persones que han fet alguna cosa important en la seva vida, alguna cosa que hagi tingut tant de ressó que ha arribat a milers d'altres vides. Aixì que tampoc he pensat mai com seria la meva biografia. Simplement dir que encara estic lluitant per trobar-me a mi mateixa i trobar a la meva veu que sembla que, de moment, és l'escriptura.