Diari d'una observadora compulsiva

Estimat diari, avui he anat en autobús. Ja sé que no és una gran acció que es faci només una vegada a la vida, però a mi m’agrada i ha estat una mica especial perquè feia molt temps que no hi anava. Trobo que és divertit anar en autobús, m’encanta observar a la gent i crear petites histories, imaginar-me la seva vida, i, fins i tot, imaginar una historia junts. I trobo que mirar per la finestra com el temps corre per la ciutat és tranquil•litzador, veure que el món segueix movent-se em fa sentir millor.
Avui m’he fixat en un noi, ha estat dret davant meu part del trajecte, era de pell morena, cabells foscos i ulls marrons. Ho admeto, m’hi he fixat perquè m’ha semblat molt guapo, i duia una camisa que m’ha fet bategar més ràpid al cor, i que he apuntat dins la meva llista de coses per regalar-li a la meva parella. Recordo especialment els seus ulls perquè ens hem mirat una estona, a vegades ho faig i crec que no sóc l’única, m’encanta fer aquestes típiques lluites de mirades per veure quin dels dos és més tímid i aparta abans els ulls.
Bé, doncs l’he estat observant, i m’he fixat en la motxilla que duia entre les cames, era negra amb unes formes de color verd fosforescent i no he pogut evitar preguntar-me que hi duia a dins. M’he imaginat que hi portava un munt d’apunts sobre biomedicina perquè havia tingut un examen aquest matí. Per què biomedicina? No ho sé, crec que li quedava bé, igual que el nom que li he posat: Ignasi.
Doncs l’he estat observant força estona, bé, l’estona que he pogut abans de que la senyora Dolores Prieto entrés per la porta. Sí, sí, el nom de Dolores Prieto li quedava genial i, com ja et pots imaginar, anava acompanyada de la senyora Curas García.
Mira, diari, una de les úniques coses que em molesten d’anar en autobús són aquestes senyores. Dones de mitjana edat (o més grans) que només entrar busquen un seient i s’hi llencen com ho fa una lleona sobre la seva presa, i si algú els hi arriba a prendre el seient - per fer-ho hauries de tenir superpoders - pot esclatar la tercera, guerra mundial. Però el pitjor d’aquestes senyores és la seva xerrameca sense sentit, no, espera, hi ha una cosa pitjor, sí, quan es dediquen a despotricar del jovent d’avui en dia. ¡Senyores, jo sóc una noia molt educada a la que li encanta ajudar sempre que es necessita una mà i formo part del jovent d’avui en dia!
Quan aquestes dues senyores s’han assegut m’han desbaratat els plans, jo només volia mantenir la mirada en l’Ignasi, però he hagut d’apartar-me i ja ha estat impossible estar a prop del noi. ¡I, a sobre, he hagut d’escoltar totes les tafaneries de la senyora Curas i de la senyora Dolores!
Però, per sort, a la següent parada ha pujat el senyor Eustaquio, un d’aquells homes vells, esquifits, tot pell i os, i amb un bastó de color marró que semblava més vell que ell. Ha anat carranquejant fins al mig de l’autobús amb totes les mirades seguint-lo, tothom estava a l’espera de veure qui s’aixecaria per deixar-lo seure, bé, tothom no, com ja es pot preveure les dues senyores ja tenien per suposat que degut a la seva edat i a la seva grandària elles no havien d’aixecar-se.
Finalment, un home, bé, no, un noi, o millor, un senyor d’una trentena d’anys que per mi és un home i un senyor i per altra gent serà un noi, s’ha aixecat per deixar lloc al pobre Eustaquio i, és clar, també l’ha ajudat a seure.
Llavors, amb l’elegància que em caracteritza (mentida, sóc la persona més maldestre del món), m’he tornat a col•locar davant l’Ignasi i no he pogut evitar somriure-li, i llavors ell a premut el botó per marcar la parada i ha baixat. ¡I jo sense poder preguntar-li on havia comprat la camisa!
Bé, diari, això és el que volia explicar-te avui. Com pots veure un bon viatge en autobús sempre és un bon aperitiu per una observadora compulsiva com sóc jo, i mira que només hi he estat cinc parades, ¡ni t’imagines quan haig d’anar fins al centre de la ciutat, una odissea!

PD: Avui també he decidit que aniré a comprar uns prismàtics.