Tinc un personatge

Tinc un personatge. No importa el seu nom, ni cauré en el parany de descriure’l físicament. Tan sols vull manifestar que té vint-i-cinc anys i que va deixar els estudis massa aviat, quan els pòsters de futbolistes més grans que ell decoraven la seva habitació. Algú li va aconsellar que el millor que podia fer si s’avorria a l’institut era començar a treballar. Llavors va sospitar que amb les butxaques plenes les perspectives de futur semblen unes altres. Tanmateix, no és gaire intel·ligent. Ho va intuir quan ja de marrec se li resistien les matemàtiques i es declarava incapaç de memoritzar dos versos seguits. Però, malgrat ser conscient de les seves mancances intel·lectuals, sempre ha sentit una mena de curiositat científica pel seu entorn. Contempla la vida des d’una infinita capacitat per a la sorpresa que li porta a posar en quarantena totes aquelles situacions que el superen. A vegades pensa que deu ser qüestió d’intel·ligència i que si el món s’obstina en tornar-se d’una complexitat indesxifrable potser té a veure amb les seves incapacitats. Tot i així, aquell esperit crític que el lliga al present, s’estima més no defallir.

A tall d’exemple: no entén que la seva empresa tanqués i que, al mateix temps, els bancs rebessin una més que important injecció econòmica de diner públic. Ell sempre ha treballat en la construcció. Ha vist a molts apuntar-se en el club de nous milionaris quan en aquest país tan sols importaven les urbanitzacions, els parcs temàtics i les Marbelles vàries. I ara? On s’han ficat les grues? On són aquells edificis que volien tocar el cel? Qui va bufar el globus sense por de que un dia explotés?

Potser és que ell no els entén quan parlen. Té la impressió de que fan servir un idioma diferent. De fet, ha començat a desconfiar de les corbates i de qui les porta. L’empresari que el va acomiadar, el senyor que li ha negat un préstec per comprar un pis i viure amb la seva xicota, el funcionari de l’INEM que el renya amb la mirada quan confessa que no té estudis, el president que s’ha perdut en el laberint de la crisi… tots amb la seva corbata i els seus discursos apocalíptics. Però tampoc comprèn els altres, aquells que un dia parlaven d’utopies i de barricades en el cel. No entén que converteixin els drets en obligacions, ni que vulguin imposar la solidaritat. Perquè, quan la solidaritat s’imposa, no és solidaritat sinó simple imposició. Especialment quan darrera s’amaga la coerció i les amenaces. Ja li hagués agradat fer vaga a ell. Però és obvi que en aquest país hi ha més de quatre milions de persones que no la poden fer. I són molts més els que no engreixen les estadístiques vergonyoses però que fan mans i mànigues per sobreviure com poden en el país del tot s’hi val.

Tinc un personatge. No importa el seu nom, ni cauré en el parany de descriure’l físicament. Tan sols vull manifestar que té vint-i-cinc anys i un museu de somnis en el mirall.