Tenia por. Tenia molta por.

Un relat de: Societat Anònima
Tenia por. Tenia molta por. Un calfred li recorria el cos cada vegada que es despertava pel matí i s’adonava que estava en campanya electoral i s’apropava el dia de les eleccions.
Tenia por. Estava completament paralitzat. Tot i que era atractiu, gaudia d’un carisma indiscutible, demostrava capacitat de lideratge i podia presumir de la seva formació, la por s’havia adherit a la seva pell com si fos el pegament més poderós del món. Les enquestes li donaven guanyador amb un gran marge, és el que suposadament havia somiat des de que es va fer el carnet del partit ara feia trenta anys. Se sentia molt estimat per la gent que li envoltava, tot i així, estava completament atemorit davant el futur.
Tenia por. Molta por. No ho havia comentat amb ningú, però la idea li voltava pel cap des de molt abans de sortir escollit a les primàries. Potser havia volgut acontentar al seu pare. Qui ho sap. No ho sabia ni ell mateix. Potser s’havia encomanat d’aquell esperit guanyador que li havien inculcat des de petit. O potser no volia defraudar a ningú, ni als seus fills, ni a la seva dona, ni als seus germans, ni a tota la gent que confiava en ell. Tanmateix, tenia por, molta por.
Li resultava difícil explicar la raó de la seva por. Per aquest motiu, s’havia estimat emmagatzemar el temor en la seva capsa de secrets inconfessables. Ni tan sols la seva dona sospitava la tempesta que es desencadenava cada dia en el cap del candidat a presidir el futur govern de la nació.
L’origen de la seva por tenia una resposta molt clara: no volia convertir-se en el proper líder polític que dirigiria el destí dels ciutadans. No volia ser president. No ho volia. Punt i final. Hagués pagat perquè es produís un cop d’estat pacífic que provoqués un canvi en la data de la jornada electoral o que, de sobte, es trenquessin totes les urnes i la junta electoral decidís que era impossible que la gent votés. Tot, abans de sortir escollit.
La seva vida havia estat una constant recerca de la felicitat dels qui l’envoltaven. No volia defraudar ningú. Descartava qualsevol iniciativa o decisió que pogués posar en perill la confiança dels seus éssers més estimats. D’aquesta manera, va estudiar Ciències Polítiques per no defraudar a la seva mare; havia entrat en el partit per evitar que el seu pare s’enfadés; s’havia casat per fer feliç a la seva dona, tot i que ell era poc inclinat a segellar amb el matrimoni la relació i s’havia presentat a les primàries perquè als seus fills els il·lusionava tenir un pare tan important. Tot ho havia fet pels seus. I ara estava sol. I ningú ho sabia. Creien que ell era feliç. Però el candidat tenia por. Sentia que ara estava pagant un preu massa car per la seva vanitat o, millor dit, per la vanitat d’aquells que havien decidit per ell. I és que, per a ell, la seva vida havia estat una enorme paradoxa. Se suposava que seria l’encarregat de prendre les decisions més importants del país i, en canvi, tenia la sensació que mai havia pres per ell mateix una sola decisió que l’afectés d’una manera important.
Durant setmanes havia pensat la manera de fugir d’aquell conflicte. No volia causar cap desastre però, al mateix temps, sentia que havia de ser per primera vegada el president del seu destí.
Li quedava poc espai per executar el seu pla. Havia pensat que el míting final de campanya seria el lloc idoni per iniciar la seva tornada als orígens, el darrer sospir d’una vida erràtica. Pensava que no donaria temps al cap de campanya de redreçar la situació.

La multitud omplia el Palau d’Esports de la localitat on gaudia de més incondicionals. Les grades es tenyien amb el color del partit. Banderes, pancartes, crits, paraules en contra del rival, rimes més o menys encertades, música a tot volum, l’escalfor de la gent, la histèria col·lectiva d’una idea comuna… Tot es va amplificar quan el candidat va fer acte de presència. Li resultava impossible amagar la seva alegria perquè intuïa que aquella jornada tenia escrit al seu ADN la possibilitat de ser el primer dia d’una nova vida allunyada de la política. Després de donar un munt de petons i abraçades, després de sentir-se adorat per la massa, després d’haver saludat a tort i a dret i d’haver donat la mà a desenes de militants, el candidat va pujar a l’escenari. El volum de la música començava a ser insuportable. Encara va tenir temps de saludar amb els dos braços enlaire i de donar uns quants saltironets per contagiar la suposada set de victòria a la multitud que volia fondre’s amb ell. De mica en mica, tot es va calmar. Un cop va considerar que s’havia fet el silenci necessari, el candidat es va apropar al micròfon.
Sóc conscient que tinc davant meu una responsabilitat enorme. Vosaltres, em consta, creieu en les meves idees, -va dir el candidat amb veu ferma -.
Els militants i simpatitzants congregats van cridar tots alhora un sorollós “sí”.
Però us he de dir una cosa. Sempre he volgut ser sincer amb vosaltres i aquesta és la millor oportunitat. Ja m’ho deia el meu pare: fill, mai menteixis. Sigues tu mateix. I avui, efectivament, vull ser jo mateix. Les enquestes diuen que guanyaré.
Per segona vegada la multitud va cridar, va aplaudir i va rebre amb alegria el so de l’himne oficial del partit.
Sí, ja ho sé. Demà a aquestes hores seré president. Però us he de dir una cosa: els presidents no pintem res en aquesta història. Els presidents ja no decidim.
Les cares dels militants van començar a reflectir alguna cosa semblant a la incomprensió. Tothom es mirava sense saber realment què pensar.
Els presidents, els governs, no tenim ni veu ni vot en aquesta pel·lícula. Ara els que decideixen són els bancs, les multinacionals, els lobbys… Nosaltres estem de decoració. Potser donem la impressió de que prenem decisions i que poden canviar el destí d’un país… però, si us dic la veritat, això és fals. Sí… potser donem aquesta impressió però… res. Suposo que heu escoltat abans la maleïda paraula: els mercats. Doncs efectivament… són els mercats els que mouen l’arbre dels fruits. Nosaltres agafem alguna fruita que cau al terra i fiquem en el cap de la gent que és el resultat de la democràcia, que el sistema funciona, que són les nostres polítiques, però el que mai diem és que la collita va a parar a un altre cistell i que, si existim com a polítics, és gràcies a la propina que ells ens donen. No us ho havien dit? Doncs… ja veieu. Demà els vostres vots no serviran de res. Paper mullat. Pensareu que jo sóc el dipositari de les vostres esperances i esteu equivocats. Ells tenen el poder. I a ells els importeu una merda. La gent els importa una merda. Vinga, va… no sigueu ingenus. Llenceu aquestes banderetes a la brossa. Sigueu lliures. Creieu que teniu ideologia? Quina ideologia? Agafeu el nostre programa electoral i compareu-lo amb el de l’altre partit? Creieu que canvien molt? Quant? Un vint per cent? Un vint-i-cinc? Això el converteix en una ideologia? No sigueu beneïts. El que heu de demanar és poder votar als que mouen els fils, als que us tenen agafats dels ous perquè, si no pagueu la hipoteca us foten al carrer sense cap mena de patiment. Però… oi, que no els voteu? Si ni tan sols sabeu com es diuen! Vosaltres voteu un somni. Nosaltres venem un somni. Perquè, per triomfar s’han de vendre somnis. La realitat és massa complexa, massa difícil d’entendre. Algú sap què és una prima de risc? Oi, que no? Vosaltres el que voleu és tenir treball, un cotxe, un pis i un apartament a la platja. És el vostre somni… sí… i està molt bé. No dic que no. El que ha de fer un president és donar confiança als mercats! Heu escoltat abans aquesta cantarella, oi? Confiança? Confiança és una manera de dir que els poders polítics i judicials no han de fer nosa al verdader poder. Això és la confiança. Us penseu que si parlo de drets socials, de pensions, de subsidis, d’ensenyament, de sanitat… estic donant confiança al mercats? De veritat, us estimo. Us estimo perquè sou bona gent. I vull que tot us vagi bé. Però demà no em voteu. No s’ha de votar als polítics sincers. Sou conscients, oi? Jo m’havia de presentar aquí i donar-vos esperances… però… em temo que no podrà ser. I ara què? Jo em sento capaç de defensar-vos si em feu costat però havia de dir-vos la veritat. Moltes gràcies.

Hi va haver cinc segons de silenci. De sobte, va sonar la música i els lleugers aplaudiments del principi es van transformar en una sonora ovació. Les cares del seu equip eren un autèntic poema de derrota. Ningú se’n sabia avenir. Volien trobar una resposta. Desitjaven gaudir d’un poder especial, d’un reflex inconscient que col·loqués en els seus caps les paraules més adients per interioritzar aquell moment. Però ningú va saber què dir.
Dos dies després, quan es va fer públic el primer sondeig, tothom el buscava. Ell conduïa tranquil el seu cotxe camí de París per allotjar-se durant una setmana a un hotel de Disneyland, on els somnis eren reals… o no. La seva dona mirava a l’infinit i els seus fills dormien tranquils en el seient de darrera.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer