Temps comptat

Un relat de: Carme

Dos quarts i tres minuts d'una. El rellotge de la paret era prou gran perquè, només desviant una mica la vista, la Susanna s'adonés que encara quedava gairebé mitja hora perquè s'acabés l'entrevista. El locutor li deia alguna cosa sense importància, només per trencar el gel d'un silenci incòmode, el silenci creat des que el llum vermell que indicava que estaven en antena s'havia apagat per deixar pas a la publicitat. Ella, mentre continuava fent veure que se l'escoltava, va mirar d'asserenar-se mentalment per encaixar amb ganes les preguntes que vindrien a continuació. El locutor li havia assegurat que serien més senzilles de respondre, que no tindrien res a veure amb nous projectes, ni amb detalls sobre la pel·lícula que havia dirigit, ni tampoc amb l'allau de bones crítiques i el parell de premis que havia rebut, raons per les quals, d'altra banda, havien decidit entrevistar-la.
Però a la Susanna aquelles preguntes suposadament senzilles la inquietaven més que les estrictament relacionades amb la vida professional. Li feia respecte haver de parlar d'ella mateixa perquè després es poguessin mal interpretar afirmacions seves, tergiversant-les o buscant-hi algun detall morbós que servís de reclam per a un gran titular per aconseguir vendes extraordinàries. Però, sobretot, la incomodava respondre qüestions personals perquè no volia que algú que la sentís deixés d'anar a veure la seva pel·lícula "perquè la directora diu que no li agraden les faldilles, o que les habitacions d'hotel li semblaven massa fredes" o altres estupideses relacionades amb els seus gustos i no amb els temes que es tractaven en la pel·lícula. Ja li agradava que darrerament els mitjans s'entestessin a fer-li tantes entrevistes, però ella pretenia parlar del seu film, no considerava que a la gent l'interessés saber que el seu color preferit era el vermell.
Però aquell programa radiofònic era un dels més escoltats de la graella nocturna estival i, segons el que asseguraven el locutor i el productor, l'èxit el devien "a l'aproximació a l'oient d'un personatge de l'actualitat més recent, aconseguint trobar-hi punts en comú". Certament, aquelles paraules que el locutor repetia a la Susanna, mentre els oients sentien com una veu en off anunciava una empresa immobiliària que prometia impossibles que ningú es creuria, van fer-li entendre que a ella també l'encuriosia saber a què dedicaven el temps lliure els seus ídols. Però tenia por. Por de decebre aquells a qui hagués agradat molt la seva primera pel·lícula i que volguessin saber una mica més d'aquella desconeguda que l'havia dirigit. La Susanna coneixia el regust amarg de sentir que algú a qui admirava la decebia, quan descobria que la imatge percebuda a partir d'una entrevista no tenia res a veure amb la idea que ella se n'havia format. Una decepció similar a les que també s'havia endut amb persones del seu entorn, amb coneguts, amb amics. Confondre sentiments per culpa d'una imaginació que s'encarregava de mitificar persones tan humanes com ella mateixa era un error que la Susanna solia cometre. I ho sabia.
Potser per aquests motius va mirar de ser sincera en la segona part de l'entrevista, repetint que ella no era més que ningú, que darrere d'aquell film hi havia un munt de gent que el feien possible. Potser sonava a tòpic, però era el que pensava. Tot i això, també intentava no fer-se la víctima, conscient de la gran sort, si més no a nivell professional, que últimament havia tingut. Finalment se'n va sortir prou bé, i això que el seu fort no era parlar, que ella s'expressava millor escrivint, com va recordar als oients diversos cops. Fins i tot va passar-s'ho bé mentre explicava quin tipus de pel·lícules preferia, quina música escoltava i altres qüestions tan originals que tenien certa similitud amb les preguntes que es feien els adolescents quan es coneixien per internet.
Potser perquè s'havia animat, va decidir contestar sense evasives la pregunta que clouria l'entrevista. Una cosa tan simple, tan cursi i tan típica com "recordes el teu primer amor...?" que amb la veu d'aquell locutor (que es creia qui sap què perquè havia aconseguit tants oients més aviat a causa dels convidats interessants que per mèrits propis) encara semblava més cursi i tòpica. Però, per alguna cosa que no sabia explicar-se, la Susanna va agafar empenta i va posar-se a xerrar amb ganes:
-Doncs el primer amor sí que el recordo... i tant -va somriure, alegrant-se que li haguessin fet desenterrar un record que li agradava-. Bé, el primer amor no va ser el primer petó, eh? Va ser abans, l'estiu que jo devia tenir onze o dotze anys...
I aleshores va explicar que havia passat quatre dies en un apartament que van llogar els seus pares, prop del mar, en un poble costaner. I que allà hi va conèixer un grup de nens de la seva edat amb els quals jugava cada tarda, a la sorra, al mar, a la platja. I que amb un d'aquells nens hi parlava més que els altres perquè li queia millor, o perquè notava que junts s'ho passaven bé... No ho sabia del cert. Però el cas és que aquell nen va despertar-li per primer cop uns sentiments que després s'haurien repetit d'altres vegades, és clar. Però ell havia estat el primer que li havia fet ballar el cap i per això encara el recordava. Van ser quatre dies que tenia ben arxivats en un racó de la memòria on guardava els moments que més li agradaven per recuperar-los, mentalment, quan les coses no li anaven tan bé. No l'havia tornat a veure mai més, ni se n'havia pogut acomiadar aquell cop, es lamentava la Susanna, mentre el locutor va interrompre-la, disculpant-se:
-Ens sap molt de greu, estimats oients, perquè segur que voldríeu sentir més coses interessants de la Susanna Bruix, directora de "Cafès a primera hora". Però nosaltres hem de marxar. Us esperem demà a la mateixa hora. Ara, ja ho sabeu, potser no sou a temps d'anar al cine, però si no, sortiu al carrer i enamoreu-vos, com va fer la nostra convidada quan tenia pocs anys! Segur que ella també us ho aconsella...
Abans que ella pogués dir-hi la seva, els senyals horaris van deixar pas a les notícies de la una. El programa s'havia acabat. Unes poques paraules de comiat mancades de l'entusias-me amb què acabava de pronunciar el seu discurs final i una encaixada de mans van deixar la Susanna amb la paraula a la boca, igual que li acabava de passar en directe. Va dir "adéu" quan el David Castro ja havia sortit de l'estudi i ella, encara sorpresa, va fer el mateix.
Un cop al carrer, va aturar-se uns moments. No li venia de gust arribar a casa per trobar-la buida, com sempre. Tenia ganes de fer alguna cosa, tot i que no tenia ni idea d'on podia anar. Mentre hi pensava, el record d'aquell primer amor de feia uns vint anys va infiltrar-se de nou en els seus pensaments. Allò sempre la feia somriure, amb un deix de nostàlgia, això sí. Aquell primer amor impossible que no s'havia pogut treure del cap durant les primeres setmanes posteriors a la tornada d'aquell poble costaner i que, encara ara, després de tantes històries impossibles per complir i d'altres intents d'històries que no havien acabat de sortir bé, aconseguia recordar. Evidentment, havia oblidat per complet la cara d'aquell nen, i la veu, i el color dels cabells i detalls inútils sobre l'aspecte físic d'un nen normal que la seva memòria no havia conservat. Només es recordava de moments puntuals, d'imatges abstractes, de frases soltes. "Vols que t'expliqui un secret?", li havia dit ella. "Saps per què l'aigua és transparent? Perquè quan es fa fosc i tothom dorm, l'aigua es converteix en un mirall molt, molt gran i després al matí, ben d'hora, hi ha una gent que s'encarrega de trencar el mirall i aleshores es converteix en aigua, aigua transparent perquè en realitat són trossos de mirall desfets". Des de sempre li havia agradat inventar-se històries, per inversemblants que fossin. "Però això no és cap secret, és una mentida", li havia respost ell, "l'aigua del mar és aigua, això que dius és impossible..." Allò sempre la feia somriure. Amb un deix de nostàlgia, sí.
I així, somrient, va trobar-se, de cara, amb el tècnic de so del programa on acabaven d'entrevistar-la. En veure'l, va recordar que, en marxar, no li havia dit res:
-Has marxat molt de pressa, pensava que ja no et trobaria. Ho fas sempre, això de no dir res quan te'n vas d'un lloc?
Ella va intentar excusar-se:
-No... Jo no... Jo no sóc així... Però com que el David ha marxat tan de pressa...
-El David és un mal educat -va deixar anar, tallant-. No hauries de seguir el seu exemple -i adonant-se que la Susanna encara estava avergonyida va canviar el to de veu-. Però ja sé que tu no ets com ell.
La Susanna encara no deia res, només va alçar les celles, i el tècnic de so va continuar parlant:
-Sí, ho sé, he vist la teva pel·lícula!
Ella va esbossar un somriure però encara sense saber com havia de reaccionar:
-Ah... I t'ha agradat?
Ell va riure alegrement i no va contestar-li:
-Em dic Albert. Tens gaire pressa?
No, la Susanna tenia tot el temps del món perquè vivia sola en un àtic amb terrassa i vistes al mar. Un àtic que havia adquirit amb els diners que li havia proporcionat el film. Un àtic no gaire gran, però que a ella li semblava enorme des que el Sergi ja no hi vivia, des de feia un parell de mesos. Un àtic perfecte durant el dia però que a les nits s'omplia de fantasmes que sortien del cap de la Susanna, fantasmes de records llunyans o que mai no havien existit del tot, fantasmes de persones que no tornarien barrejant-se amb personatges ficticis inspirats en algú molt concret, fantasmes que la perseguien i li treien la son, recordant-li que, en el fons, a ella mai no li havia agradat viure sola. I els fantasmes li feien por. Realment, tenia tot el temps del món.
-Ningú no m'espera a casa...
-I encara és d'hora, no? -va puntualitzar ell.
Quarts de dues de la matinada. Sí, era d'hora, tot just s'estrenaven les primeres hores d'un nou dia, va pensar la Susanna mentre l'Albert s'encarregava d'indicar el
camí fins a un bar "que t'agradarà". I després d'aquell en van venir un altre, i un altre i encara un altre. Bars musicals, amb un munt de gent disposada a gastar totes les energies a ballar desenfrenadament; amb una colla de noctàmbuls immersos en un estat de profunda confusió després d'haver begut tant per oblidar alguna cosa sense haver-ho aconseguit; i amb un altre grup considerablement més ampli que es dedicava a ocupar les barres de cada bar, amb posat seductor i observant algun cos que els atragués per satisfer les necessitats que els demanava el seu. I, entremig de tots, de tanta gent i tantes històries barrejades en la calor humana que es respirava als sostres d'aquells bars, entremig de tothom, s'hi confonien també la Susanna i l'Albert, prenent unes copes, ballant, rient, oblidant qui eren per passar una bona estona amb un quasi desconegut que potser mai més tornarien a veure.
Quan despuntaven els primers raigs de sol, l'Albert va proposar arribar-se fins a la platja, per fer temps mentre obria alguna xurreria i compartir un bon esmorzar. La Susanna hi va accedir, perquè li semblava un bon final de festa, perquè els xurros li agradaven molt, perquè l'energia i la vitalitat d'aquell Albert li agradaven i, sobretot, perquè al seu àtic amb vistes al mar no l'esperava ningú.
I van anar a la platja, on els primers banyistes encara no hi havien arribat i aquells que havien decidit passar-hi la nit ja l'havien abandonat, deixant-hi l'empremta amb unes quantes deixalles que després els serveis de neteja s'encarregarien de recollir. Que fàcil.
I allà, ajaguts a la sorra, amb el soroll de les onades com a música de fons, van posar-se a xerrar per vèncer la son inevitable, esperant per gaudir d'aquell espectacle, tan senzill però alhora tan bonic, que era la sortida del sol.
L'Albert vivia en un pis més petit que l'àtic de la Susanna. Hi vivia amb la seva parella i amb el seu fill, un nen de quatre anys, "un nen molt maco, molt despert". Tenia a qui assemblar-se, va pensar ella, però no ho va dir. Com tampoc no va dir que la sorprenia que li ho expliqués ara, i que estigués allà, amb ella, passant una nit de bar en bar per acabar a la platja, en comptes de tornar a casa amb la seva dona i el seu fill després de sortir de la feina. No li ho va preguntar perquè no volia espatllar una nit que ja s'havia acabat però que ells havien decidit allargar una estona perquè se'ls havia fet curta. Potser no estava bé amb la seva dona i havia intentat oblidar-se per una nit dels problemes que tenien, o potser havia quedat amb algú que l'havia plantat a última hora, o potser sempre feia el mateix amb les convidades que anaven al programa de ràdio, o potser li havia agradat tant la seva pel·lícula que havia trobat que aquella era la millor oportunitat per comentar-la amb la directora, encara que la veritat és que no n'havien parlat gens des que ell havia ignorat la pregunta de si li havia agradat el film... Però va ser ell qui va voler donar unes explicacions que la Susanna no li hauria demanat mai:
-Com que la Sara i el Bernat són fora aquest cap de setmana, he pensat que podia aprofitar-ho per resoldre una història que no tenia final.
A la Susanna l'excusa li va semblar pobra i va deduir que amb la darrera frase li pretenia demanar l'opinió sobre algun guió o novel·la que ell estava escrivint, aprofitant que ella havia fet una pel·lícula. Però li feia mandra parlar-ne, ara, a les set del matí. L'Albert va adonar-se que la seva interlocutora no reaccionava al que havia dit i va mirar de dir les coses d'una altra manera:
-I què passaria si et digués que jo sóc aquell primer nen de qui et vas enamorar...?
La Susanna va esclatar a riure. Li feia gràcia aquella estratègia de tornar al passat per mirar d'atreure la seva atenció. Quan escrivia, aquells eren els personatges que més li agradaven. Aquells que eren capaços de dir mentides enginyoses per aconseguir que els fessin cas... Va mirar d'explicar-li-ho, però ell no li trobava la gràcia. De sobte, va adoptar un posat seriós i va callar uns instants. Just aleshores, van començar a veure el sol que els avisava que ja anava arribant l'hora d'acabar la vetllada.
Aleshores, de sobte, trencant aquell silenci agradable, ell va començar a parlar, xiuxiuejant per no fer malbé la màgia del moment, d'unes coses que a qualsevol altre li haurien sonat ridícules i absurdes.
-Una vegada, ja fa temps, algú em va explicar un secret sobre l'aigua del mar. Resulta que és transparent perquè, en realitat, és un mirall molt gran que...
En sentir aquelles paraules, la Susanna es va incorporar immediatament per mirar-lo, sorpresa i gairebé espantada. Era plenament conscient que allò no ho havia explicat per antena, que només ho havia recordat quan havia sortit de l'emissora i ell se l'havia trobat i, que ella sabés, en aquest món encara no hi havia ningú que llegís el pensament. Ell continuava parlant:
-...I com que em pensava que era mentida, i ella va marxar sense dir adéu, vaig decidir passar una nit sencera despert per veure com el mar es convertia en mirall. Però... vaig adormir-me i vaig decidir creure'm el secret sense comprovar-ho -va fer una pausa-. Si avui haguéssim arribat una mica abans, potser hauríem vist com l'encarregat trencava el mirall i els trossos es desfeien...
Unes quantes llàgrimes silencioses van humitejar els ulls de la Susanna, que se les va eixugar ràpidament, avergonyint-se d'haver-se emocionat amb una estupidesa com aquella... O potser no era una estupidesa, va pensar, adonant-se que a ell els ulls també li brillaven.
Una història sense final que tots dos havien recordat durant anys. Una història que aparentment no era res d'especial, com passa amb totes les històries que acaben adquirint importància per al qui les viu. Una història que l'atzar havia volgut recuperar molts anys més tard, quan els seus protagonistes eren els personatges d'històries que no compartien. Però ara que, casualment, havien coincidit, què havien de fer? Quin final li havien de donar? Un final feliç, adjudicant el destí com la força que els havia unit i deixant allò que havien fet fins ara per decidir que estaven fets l'un per l'altre, senzillament perquè havien compartit quatre dies de jocs i rialles quan eren petits. O final tràgic, imitant els herois romàntics, acabant amb les seves vides per retrobar-se en el món d'ultratomba. O un final trist, prometent-se impossibles, tot i sabent que cap dels dos els compliria. O un final pràctic, afirmant que s'ho havien passat tan bé, i que els havia agradat de trobar-se, que potser algun dia ja es tornarien a veure i desitjant-se molta sort, per si de cas no ho feien. Era complicat triar el final d'una història que no tenia final. Potser per això, després del promès esmorzar dels xurros, van decidir acomiadar-se com si fossin vells amics, només amb un "adéu, que vagi bé!", els dos petons de cortesia i un joc de mirades que deia més que el que haurien volgut dir paraules buides que, poc més tard, s'hauria endut el vent.

D'aquesta manera, tots dos van deixar que fos l'atzar qui, si de cas, s'encarregués d'encreuar-los una altra vegada. Mentrestant, la Susanna escoltaria tots els programes de ràdio en què locutors més agraïts que el David Castro recordaven que l'Albert Méndez era el tècnic de so, igual que l'Albert no es perdria cap de les pel·lícules que dirigís la Susanna Bruix, o en les quals col·laborés com a guionista. Així, en la distància, van saber l'un de l'altre, vivint cadascú la seva vida però sense oblidar aquell algú que, feia molt de temps, els havia enamorat per primera vegada.

Comentaris

  • GENIAL[Ofensiu]
    Cau de lluna | 17-08-2006

    senzillament genial! m'ha agradat molt! jo també m'invento històries que desitjaria que em passessin algún cop i que tinguessin un final surrealista i inesperat. Jo em vaig trobar amb un amor d'estiu, crec que devia ser el primer amor, cada any esperava l'esitu per veure'l arribar i saber que fins al setembre el tindria per allà. va ser màgic!

  • Emoció[Ofensiu]
    Bartomeu Carles | 25-10-2004

    Unes paraules per expressar-te com m'han agradat els teus relats. Els he trobat plens d'un lirisme gairebé poètic, d'un lirisme que només pot expressar-se des de la maduresa i la saviesa que dóna haver viscut intensament.

    Realment, m'han emocionat (en el sentit literal: han aconeguit moure'm per dins).

    A més, impecablement escrits.

    Enhorabona!

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Carme

Carme

18 Relats

75 Comentaris

37017 Lectures

Valoració de l'autor: 9.25

Biografia:
De la primavera del 86, potser per això esperi aquesta estació amb una il·lusió especial...

Amant de la música, del cine, de llegir, d'escriure, de xerrar, de riure, de cantar, de somiar… Confio (de vegades massa) en el poder d'una melodia en l'instant adequat i m'agrada recrear-me en jocs de mirades que parlen (encara que soni a tòpic) més que les paraules buides que de vegades fem servir per amagar silencis que ens espanten.

Acostumo a perdre-ho tot i mai aconsegueixo recordar on he deixat el que acabo de fer servir, m'estresso amb la mateixa facilitat amb què em desestresso i potser faig servir massa la imaginació quan les coses no surten com voldria.

Miro d'apreciar cada petit detall, cada instant màgic que ens permet entendre què és allò que pocs cops afirmem conèixer (segurament pq ho magnifiquem massa): la felicitat. Mirant d'aprendre dels (tants...) errors, espero continuar vivint amb il·lusió: aprenent més, coneixent nous móns i noves mirades, noves històries.

D'aquesta manera, quan un dia el temps s'aturi i decideixi que és la meva hora, sabré que viure (que no existir) haurà valgut la pena.