Tasca social

Dominant tant la llengua de signes com l’oral, Roger reunia els requisits bàsics per a treballar d’intèrpret. A més a més, era una persona perfeccionista, la qual cosa el duia a realitzar les traduccions amb una creixent eficàcia. S’actualitzava constantment amb relació a la incorporació de neologismes i, fins i tot, practicava tècniques de relaxació que li permetien mantenir l’autocontrol en les situacions més diverses.

Recentment, i a través d’una Empresa de Treball Temporal, Roger havia aconseguit ampliar el seu camp laboral, entrant en un institut privat d’ensenyament secundari, on hi anava dos dies a la setmana. D’aquesta manera, podia reunir un sou més o menys digne, sumant als ingressos que obtenia a l’aeroport i al centre de salut el que guanyava ara en la nova ocupació.

Li agradava el treball a l’aula, fent de pont de comunicació entre el professorat i un reduït grup d’alumnes, i també ensenyar la llengua de signes en sessions individualitzades. D’alguna manera, se sentia realitzat, duent a terme el que ell considerava una tasca social. Ho veia, a més, com un nou repte, ateses les implicacions professionals educatives: es podia dir que formava part de l’equip docent, assumint importants responsabilitats.

En poques setmanes, s’havia adaptat a l’institut i era una peça més en aquell engranatge. El director, satisfet del rendiment de Roger, el va rebre al seu despatx per a felicitar-lo i recordar-li, una vegada més, la filosofia del centre. Amb una actitud amable, va començar a gesticular:

«Estem molt contents amb com treballa. La veritat és que tant les famílies, com el professorat, tots parlen molt bé de la seua eficàcia, de la seua disciplina. Li he de dir que, per a nosaltres, l’atenció a les minories és un senyal d’identitat. I vostè, traduint i ensenyant la llengua de signes, està contribuint a integrar els jóvens oients a la nostra societat».