Tarda lentissima

La tarda lentíssima escriu pels racons ombrívols
fileres interminables de lletres que llegides són intimistes
i omplen amb un sere dolor la tristesa de l'enyorança.
Un rellotge colpeja les hores fins a trenar-se amb la fosca:
es fa de nit, a ciutat. Pel cel obert
rampen olors i sons i remors d'aparells llunyans,
que s'entosudeixen en rimar deliciosament amb el silenci opac de casa.
Un airet agosarat juga amb unes cortines, massa brutes, tantmateix,
que prenen del vent la forma màgica que les dóna vida infinitesimal.
Pugen des del carrer les llums i fan amagar la blava grisor del capvespre.
T'escriuré un bell poema de melangia
que et digui entre colors escollits que em costa tant no tenir-te....
Deixaré bocins de no-res, per les parets massa nues,
i aquest no-res, absorvira l'aire i aquest moviment t'aproparà a mi
i jo hi faré niu, entre els teus plecs, i dormiré, amb sabor a per sempre
entre la calidesa muda avui vestida d'intensa absència.
No tinc res, que no sigui l'enyor primíssim, un fil de dolor
que apreta la gola i aspreja els ulls i afila la parla
fins a fer-la només una remor, que llisca
entre els sons del cel-obert, ara ple, a mitja tarda, somort.

De lluny m'arriben el son de la campana dels Caputxins...
de dins el resso de l'ansia.