Primavera estrenada

Esència de la poesia. Petits punt que avancen cap a mi apropant-se des de tu. Petits punts que es conjuren amb acertada disciplina i es constitueixen en el teu cos extracorpori devant meu. Somrius amb un gest tendre de complicitat. Per la finestra el sol llepa els racons amb agradables presagis, al pondre’s, una miríada de orenetes xisclen descaradament a la tarda avançada i uns fils de nectar perfumen l’aire que les orenetes atrevides besen par al seu vol incandescent. Un suau moviment de temps ens descobreix la màgia adormida, escalata en moltes sombres, cercant racons, establint paràmetres per la glòria de la música i el ball dels olors.

Descobrir-te lluny, des de sempre, avui, dol amb un fervor quasi malicios, em constitueixo en tormenta i esclato en un gran raig perfumat, farcit de no-res. Ets màgia, sóc cel, junts naveguem per les callades hores del temps inexistent. Crec que vull abraçar-te avui fins ofegar-me en tu, princesa de la illa, domini de la eterna primavera, que tan anhelo. En silenci, vehement silenci, fruit dels meus nos i dels teus nos, dels meus sis i amb els teus sis, aletejant-nos com orenetes sorolloses, en la fosca incipient.

Vuit de pena i de tristesa, avui. Potser nomes avui...