De color purissim.

La vaig tenir a les mans, aquell intensissim migdia de setembre a l'Empordà. Podria haver-la tocat, encara que no ho vaig fer... Ella era d'un color calid puríssim, com no havia vist mai. Els seus dits petits, es varen arrapar desesperadament a la pell dels meus guants, mentre em mirava al travers d'uns ulls excessivament esverats amb la cara totalment inexpresiva. Va fer un primer gest de fugir. Pero desseguida va adonar-se de que ja estava massa debil. Sense tancar mai els ulls, vigilant-me, es va abandonar a la seva sort, amb la serena quietut del que sap la veritat, l'accepta i que, sobretot, del que vol ser-ne del tot conscient. Nomes va fer unes timides passes, per arreglar-se i tornar a sentir-se ufanament decent devant del moment intens que se li obria al devant. Ella va ser molt exigent amb cuidar la meravella del seu color purissim, també amb la finor de les seves extremitats i amb l'olor que fèia tot el seu cos, era així amb tota la seva superficie milimetre a milimetre i en totes les porcions de temps imaginables. Guardava la tendresa en un racó infinit de la seva manca de rsposta als meus estimuls. S'esforçava en rebutjar-me potser convençuda de que aixi tot seria més rapid decidir-me com a atacant o per desanimar-me com a amant.

Va fer-me nomes un gest, quasi imperceptible, hi escenificava la predisposició per asumir el seu futur dictat, ara potser a les meves mans, que de tant inmediat podia ser fatal, si calia. El seu senyoriu va fer augmentar encara més el meu respecte i la meva excitació. Vaig fitar-li els ulls, que en cap moment no va abaixar, ella sempre es movia lentament sense caure en cap provocació indecorosa, impensable per al seu asumit nivell, pero també amb el profund orgull de la serena realesa disciplinada i dura.

Acceptar la seva veritat la fèia molt més forta del que podia semblar-me, malgrat la seva tan evident debilitat. Vaig tenir molta cura en no profanar massa la seva tendre bellesa, vaig voler ser seductorament agradable tant com m'era possible en aquelles circumstancies.

No podiem parlar-nos. Erem a la fi dos muds, cabusats en una mena de líquid que fonia els sons i les paraules. Hauriem d'entendre'ns sense creuar cap mot. Ara, el nostre futur i especialment la seva vida depenia de que tots dos fossim acuradament estrictes en la nostra comunicació. Sabia que si feia cap error, podria condicionar-li la vida. De segur la condicionaria tant que, de cometre cap error, li faria de segur, desitjar la mort. Vaig intentar somriure-li per donar-li una mica de la pretesa confiança, que no tenia, pero va seguir sense ostrar cap sentiment, tan debil.... Vaig probar de moure l'aire al seu voltant fent-li pessigolles amables, bufant suaument, pero tampoc va fer cap gest que em mostres ni una mica de relaxació. Ni em temia, ni m'odiava. Nomes esperava a que acabes, fos el que fos... Em mirava de fit a fit, clavant els seus ulls en els meus, esperant que a la fi fes un gest i llavors ella triar, potser la seva definitiva resposta. Apretant els seus dits petits i exquisits sobre la pell dels meus guants, notava només alli, a les seves ungles, la seva tibantor mal fingida.

De res no va valer que jo probablement li hagues salvat la vida. De res no van contar els meus accelerats riscos, per protegir-la del sol, del vent, de tots aquells que sense dissimular s'afanyaven a ferir-la, a embrutir-la, a destruir-la. Ella callava, aparentant que quasi be tot li era indiferent. Vaig començar a sentir-me ja molt sol, amb els seus dits entre les meves mans, protegides per guants. Sabia que aquell no-gest d'ella era el darrer final... i que no ja podia viure per ella la seva vida. Per primera vegada em veia tant impotent per comunicar, per ser dolç. Protector, si calia. Desitjava tant que d'alguna manera pogues confirmar que sabia que l'havia estimada... Amb una profund dolor, omplint d'aire els meus pulmons, definitivament, vaig moure peça, assumint els riscos, els seus i els meus. A la fi el soroll al meu entorn era ja tant insuportable, jo em sentia ja tant presionat. Hi havia xiscles, claxons, fum, bruticia..... rera la llum, al devant nostre, fossos en una abraçada virtual.

Amb gran tristesa la vaig fer fora de la meva vida, abandonant al seu destí a la pobre papallona nocturna. Primer la vaig mirar, com es miren els llibres, com s'esguarden els tresors, no podia besar-la, ni tant sols, acariciar les seves ales, sense trencar-ne el polsim, i fer-la per sempre invàlida. Tenia tanta necessitat de mostrar-li que ho era tot per mi, de dir-li que la duria per sempre al cor, dir-li que escriuria la nostra trista historia a totes les parets de les escoles on hihaguessin nens, als murs de la Ciutat Vella i grisa, d'on venia. Pero ella no podia entendre'm... mai no havia pogut entendre'm... em mirava cansada, ja. El sol li feria la pell li esvaia definitivament el seu olor.

Una papallona nocturna, avui, quan anava amb la moto, s'ha estirat al mig de la carretera que va de Saus a Camallera, a l'Alt Empordà. L'he pressa amb molta cura, estimant tots els moviments de les seves ales adormides, que donaven una riquesa cromàtica indesxifrable, plena de serena tebior, calida en els seus colors y esquerpa en els seus gestos. Era una papallona inmensa, ocupava gaire be tot el palmell de la ma.... com m'hauria agradat besar-la, i dir-li que avui tocar-la, era la expresio de puresa més intensa que havia tingut en anys. Dir-li que la magia dels seus colors eren la injeccio de vida que em mantindria viu, que em faria estimar el dema... Com dir-li, a una adormida papallona nocturna, ajaguda sobre l'asfalt de la carretera de Saus, que havia estimat molt mes els seus colors atornassolats que tota la meva propia vida, en uns instants. Vaig deixar la papallona a un forat resguardat del hort del senyor Julia, que somreia.

Els camions de la carretera, han bufat rabiuts al passar pel meu costat, despres de tenir aturada la carretera quasi mitja hora per la papallona nocturna. Al telenoticies, avui potser parlaran encara d'un efecte tafaner a l'Empordà.