Son Sant Joan

Per aixó em va sorprendre tant, quan em vas besar per primer cop. Quan a la blanca foscor del meu somni, la tarda es va omplir d'agulles i el vespre es va convertir en un vesper, el teu vesper, amb el seus sons intermitents, els teus petits fragments de pel·licules, el teu bes llarg, humit, i silenciós. Vaig tancar els ulls al teu plaer, esperant un senyal, una llum, o potser nomes un irresistible dolor elèctric sobre el marfil de les dents. Abraçant amb la mà el teu coll, intentant trobar-hi un simbol amb els ulls apretats, intentant canalitzar la sang encara molt més enllà. El teu nas fred sobre la meva galta definia els punts del trajecte que, sense deixar de besar-me les teves llàgrimes recorrien poc a poc. Enver-mellida abaixares la mirada, aparentant debilitat, aparentant seguir absent, pot-ser nomes per una timidesa encara mal escrita. Habies transgredit tant.... i per la teva serietat indicaves que fer-ho et produia un nou grau de plaer.