Des dels teus plecs mes esencials

Potser sigui ara quan ja sentis qan els ulls amagats darrera el noms d'aquells que et miraven, als que ja no pots respondre amb les paraules gelatinoses del teu ahir i als que, per parlar-lis, els escrius en un paper els cercles excèntrics d'avui. Lluny dels teus poemes/paranys, allunyats dels teus quadres/miratges, Magritte es riu de tu envoltat per una funda de plàstic negre, que li va regalar un forense, despres del seu lleu i definitiu vol. Renèe sempre se'n riu...

Res queda, només la ràbia que se t'acumula sobre les parpelles deixant a la cara un agredolç gest, quasi com un somriure, potser un plagi de les cares adormides a les brutes sorres d'Agadir o el dibuix que fa l'erosió dels vents a'Er-Rachidia, allí on sempre dius que hi vols anar a morir.

Venen a tu els fantasmes, liderats per ell, quasi era el teu pare, al que vas deixar caure, apoeman-te d'excuses. Avui els seus fantasmes et criden, colpegen la teva porta amb els punys, dius sempre que en aquests temps ningu ja no sap utilitzar els antics timbres de les cases velles.

Faries tota la corba de bell nou, per tornar a estimar i per comprendre l‘asfalt, potser per perdonar-te, cada nit abans de dormir. Tornaries a besar la seva sang ara seca, una i una altre vegada, de nou i per temps infinit, si t'ho deixaven en porcions irregulars. Però no ho faràs, ja no ho faràs. Tens por, sempre tens por, la teva exclusiva gran por.

Avui ja ningu creu en tu. Avui tu tampoc no creus en tu. Però no t'importa. Nomes et molesta en el moment quan t'ho diuen. Has estat una petita victima entre les fibres del vidre, solcant els aromes de la necetat. Els teus ulls només veuen les vibracions exactes, les que composen el teu avui, el teu dens i mineral avui.

Et vas creure todo allo pel que vivies i vas creure en tot el que veies. Ho vas reinventar de nou per no afeblir-te pels colors ombrivols que tant t'ofenien, llavors, ni pels mal dibuixats tumors de les teves tomografies del hospital on dormies, als hiverns. Ara ja no ets, ja quasi no existeixes, t'ajeus mullat al terra de la teva cel·la absolutament pobre de somnis, buit de poemes, tot intentant recordar l'aire quan et prenia amb l'olor a capvespres i a ombres de bon fil, al venir la son.

Alguna vegada potser t'acariciis pensant en ella. Saps que despres tu rius. Aquest riure es la teva por. El teu unic gran amic fet de retalls de por, a la fi un amic per sempre despert, bessan-te les mentides..

T'has de morir.