Cristina

On dorm la teva por, Cristina ?
Que pensen els teus dits menuts,
mentre juguen inevitablement amb l'anell ?
On es bresolen els estels, sino alli
al mon del vidre vist del traves, tant verd,
que s'hi amaguen les paraules i els sons, ara per tu
fets forma per perseguir-te, tot jugant ?

On rius, petit boci de temps ?
On jugues, infinit fet present per deixar-nos abastar-lo entre els records i els futurs ?

Cristina, menuda, pols d'hombra, so lluma,
en els minuts robats.

Cristina, m'agrada tant estimar-te, rateta.......

Aquesta tarda jugarem plegats, abans de sopar. Mirarem els avions enlairar-se, fent del cel una paleta de vermells i d'ocres sobre el mar, mentre que tu en dibuixes els sons.
Prometo arribar aviat, deixar la gent gran i fondre'm en el teu mon de fustes, de colors, de papers, de retalls, de musiques, dels teus ninots, la pissarra i els guixos, sense parar ni un moment de riure.