Des del mar al gris

Instal·lat entre les parets blanques d'aquest passadis interminable, espero la pluja, ja que m'han dit que la pluja ha d'esborrar totes les petjades. Imagino, com deuen de imaginar les gavines, que l'hombra que fa la sorra es recobreix d'escuma, quan descansa. Malgrat que els dies es fan pesats i interminables i que a voltes amb tantes festes, sembla quasi imposible desempallegar-se dels records que s'entossudeixen a condicionar-nos i en carregar-nos de inercia, frenant qualsevol proces de canvi. El mar trenca en mil brots de serena cadencia el seu ritme fonedis. Intento tancar els ulls, ara tan plens de salnitre i dormir ajocant-me al seu tantra. A la fi del passadis hi veig el mar, a l'inici del passadis hi veig la fosca grisor dels carrers i la gent que, gemegant llisca sobre els cosos dels que ja estan adormits. Es un passatge grissenc i obsessiu. Si pogues els pendria les mans a la gent, amb cura d'evitar quelsevol contacte estrany al que despres un jutge avorrit pogues sentenciar de libinidos, i els mostraria l'hora,del rellotge de la plaça d'Alella, on hi dormien els plataners. Una plaça on la sorra feia extranyisssim dibuixos, que ens obligava a relaxar-nos, tot cantant-li a un petit deu benevolent. Intentaria fer-lis saber que encara es aviat per canviar de canal.... per sintonitzar l'emisora nova..... per navegar envars una altre web, ..... per visitar un altre museu, .... que de fet, els diria, que no han passat tantes coses com per que encara no ens sentim lliures..... els diria que la llibertat es a dins i que a dins, quan hi plou, la pluja esborra totes les petjades. Els imagino i m'imagino. Extenc el meu llenç amb aire de una incerta condescendència i els pinto nas de pallasso, bigotet de Grouxo i els posso una trena, al bell mig del cap pelat, per que podrem aixi riure'ns del nostre propi gest. Avui darrera el passadis blanc a la quarta planta del oncologic, respiro i controlo un poc més el meu dolor.