Tantes dosis de realitat acabaran amb mi

Tanta és la hipocresia que em fereix,… que desisteixo mentir més
I dir la veritat, borbollejant, em suposarà fer precs a la bombolla.

Tanta és la hipocresia que em nodreix,... que abandono tot camí impol·lut
I dir la veritat, escometent, em reportarà facècies de gran importància.

Tanta és la hipocresia que em sedueix,... que em tempta el deliri
I dir la veritat, refulgint, em donarà ales per volar vers els confins.

Tanta és la hipocresia que em glateix,... que assimilo tota crepitant pulcritud
I dir la veritat, escrivint, em tindrà distret de certa susceptibilitat verbal.

És tanta la realitat que m’engavanya,... que faig nosa al teu posat displicent.
És tanta la roïndat del meu ego,... que reblaneixo tota la teva estricta quietud.
És tant el patir del qui se sent morir,... que t’esbatano paraules a cau d’orella.
És tant el soroll que voleia per l’atmosfera,... que em replego en l’anonimat.
És tant el sofriment del sordmut,... que em solidaritzo amb la seva causa.
És tanta la peresa del treballador,... que considero la son com a mestra.
És tant l’infortuni de la quimèrica burocràcia,... que em deleixo per facilitar la paperassa.
És tanta la descoratjadora inquietud,... que sobreviu en mi una calmosa pietat.

Tantes dosis de realitat acabaran per fer-me la vida impossible
I em faran rei de l’ostracisme en un mar d’ampul·losa tempestat
En el camí de la nombrosa, silenciosa i trafegosa, resclosida estridència.

Tanta sobrietat no hi destaca en el meu escàs ímpetu per fer-me obvi
I em faran rei de l’estoïcisme entre un cel grisós d’on és oriünda l’equitat
En l’escamot dels regressors, esglaiadors i engrescadors, somicaires estrambòtics.

Tanta obsessió per imbricar els somnis ha de sobreposar-se a la idealització
I em faran rei dels recessos més incorruptibles en un obrir i tancar d’ulls
En l’origen dels qui diluciden els temes inqüestionables, intractables i interminables.

Tantes dosis de fantasia acabaran per fer-me la vida impossible
I em faran rei de sensacionalisme més vulgar i mundà d’on és filla l’oportunitat
En el transcórrer d’un imperceptible segon en el que em faig fonedís.