Tanta fogositat?

En Venceslau, de noranta anys, patia cada vegada que la seva dona, quaranta anys més gran, la Cornèlia, el buscava per 'fer cosetes'. No sabia pas on amagar-se. El trobava allà on s'entaforés: a l'armari (entre olors de naftalina antiarna de molt mal inspirar), sota la catifa (la pols no li era bona per les vies respiratòries) o a la nevera (dolentíssim pels ossos!).
La Cornèlia, fogosa a més no poder (efectes d'engolir moltes llavors de sèsam negre -superlativament energètiques- i de xarrupar brots de fonoll, altament estimulants i afrodisíacs) sempre en tenia ganes i fins i tot el perseguia per la casa. Solia enxampar-lo fent voltes a la taula del menjador (ell ja feia figa), se li abraonava al damunt i... a kamasutrejar! Emetia uns gemecs, la dona, que se sentien a anys llum i els alienígenes ja no sabien què posar-se per tapar-se la munió d'orelles que tenen, tan sensibles.
Fins que el vell en va tenir prou.
En va tenir prou el dia que ella va voler fer un 69 que fos un 96 i ell ni amb un 13 arribava...

I va fer cap a la fàbrica d'extintors.

Allà hi treballava, i va treure el cap per la finestreta on els de comptabilitat treballaven, la Isadora, dona de setanta anys que feia hores per pagar el menjar del gat, que era de vida. Era un 'portento' amb l'ordinador. Teclejava a cent i a mil per hora i de seguida va trobar el model idoni per en Venceslau: l'extintor Total, el de l'escuma petrificaire. Ell va comprar tots els que hi havia en stock i carregat cap a casa seva que va marxar.

Però pel camí pensava en l'Isadora. Aquelles arrugues tan sensuals, aquella dentadura tan postissa, aquells cabells blancs tan blancs i permanentats com si fos una africaneta naïf! Duria calcetes blanques a conjunt? Se n'havia enamorat.

En arribar a la llar es va trobar la Cornèlia amb el cap ple de pardals i tòrtores. Tenia el costum d'espargir-hi grana de capellà i aquells ocells se'n delien i li picotejaven la closca que era un gust ben orgàsmic. La va sentir:
-Ufffffffff!!!!!!!!!!!

No s'ho va pensar dues vegades. La va espraiar ben espraiada i, sap greu, les aus també van rebre.
Se la va mirar. No sabia on posar-la per no fer maco. O...calla! Si la ruixava amb tot el contingut de tots els Totals...de ben segur seria una estàtua per sempre més!

I així va ser com, col·locada la dona en un museu d'art ni modern ni retrògad ni hippy ni troglodita ni tanganíkic, en Venceslau es va presentar amb un ram de roses molt roses per a l'Isadora a la fàbrica d'extintors.

Diuen les males llengües (malparides elles, tafaneres elles) que viuen feliços i mengen anissos i que foten uns bons polvos amb una fogositat que no atabala ni mata, la que els toca per edat...però els extraterrrestres encara ens queixen!