Tan fort i tan feble alhora

El capvespre del Carib il·luminava tènuement la silueta del palau. El responsable d'organització donava les darreres instruccions pel sopar oficial. A la seva habitació, el dictador es cordava, amb l'ajuda de l'assistent, l'uniforme de capità general. Estava segur de que l'ambaixador americà quedaria impressionat per la seva presència i altivesa. Des que els ianquis el varen ajudar a prendre el poder, temorosos dels comunistes, els hi estava tornant el favor amb escreix: amb tractats comercials preferents, permetent-los l'assessorament militar de les tropes del seu país...en poques paraules, deixant que d'una manera discreta i imperceptible s'apoderessin del país.

Però no li importava passar per titella si d'aquesta manera podia governar amb mà de ferro, notar la por en la veu dels seus col·laboradors, gaudir de les reverències, aplaudiments i floretes que tothom li dedicava per poder prosperar o seguir amb vida tan sols, sentir aquella aurèola al seu voltant que li produïa una estranya sensació de divinitat. Només tenia un petit neguit, que el capficava des de feia uns mesos i el tornava irascible: era un problema de salut, una petita molèstia. Res important, com li va confirmar el millor especialista del món després d'un viatge llampec a Europa. Però el diagnòstic era concloent i l'afer no tenia solució.

A l'hora de l'aperitiu i mentre els dos dignataris brindaven per l'amistat entre els seus països, el tirà va sentir que patia un altre atac. Fent un gest sobtat, va vessar la seva copa a sobre de l'uniforme. Demanant mil excuses, acceptades de bon grat, es dirigí a la seva cambra. Mentre l'assistent el canviava, va pensar què passaria si els seus opositors sabessin que s'orinava en els pantalons. Imaginà, pesarós, la radio dels exiliats difonent la notícia als quatre vents. Per primera vegada des de la seva arribada al poder...es va sentir vulnerable.