Suposo que tot això és nou

Vull quedar amb tu, no per envair casa teva amb la meva sensualitat, sinó perquè m’agrada la teva manera de ser. No vull envair casa teva per fer els meus projectes, ni per buidar el meu ego des del meu físic, sinó perquè gaudeixo de la teva companyia.

Ell sempre havia tingut tants amics i amigues. Es parlaven sempre de cara, eren independents, bon defensors de les seves feines, que eren els que permetien que es relacionessin des d’un cert estatus. Poques vegades hi havia malentesos. Tothom tenia un recorregut professional a fer, i qui s’havia volgut encisar de la vida de família ja havia trobat un espai menys racional o potser igual, però en un altre sentit, per a fer-ho. Havien arribat al estat màxim d’humanitat: l’amistat.

Es trucaven per acompanyar-se en la presentació d’un llibre, per a redactar un article, per fer un recital de música, sempre des de l’entranyable camaraderia. En Joan, però, havia decidit també tenir una vida de família, i realment en aquell context, poder-ho fer, era realment una sort. La Sònia també tenia família, el seu marit era cuiner d’una escola, clar, treballaven en el mateix ambient i a sobre al seu home li agradava cuinar també a casa i mirar-se la tele, era un home tranquil. Tots dos eren afortunats.