Superpoders

Un relat de: Societat Anònima
Al sortir del col·legi a les cinc tocades li faltava temps per anar corrent a casa, preparar-se un entrepà de xocolata i seure davant del televisor. No l’importava gens ni mica que els seus amics gaudissin ja d’una meravellosa pantalla en color. Tenia molta estima pel seu Vanguard en blanc i negre que havia il·luminat les tardes des de que tenia us de raó. Heidi, Marco, La Cometa Blanca, Barrio Sésamo, Gaby, Fofó, Miliki, Fofito i María Luisa Seco omplien de sobres les seves ànsies de fantasia. No li calia res més que prometre que es trauria de sobre els deures en quan acabés la programació infantil. A vegades trobava l’oposició de la seva mare però al veure’l implorant una estona més de tele vencia tot tipus de resistència. Al cap i a la fi, en uns anys tan grisos, aquell contacte amb la ficció l’apropava a una forma més perfecta de realitat.

Però de tots els programes que acaronaven la seva imaginació els que més li agradaven eren els dibuixos animats de superherois. Quan la resta del seus amics somniaven amb una carrera en la policia, en viatjar a la lluna com ho havia fet Armstrong o en marcar-li gols al Real Madrid amb la samarreta del Barça, ell volia estudiar per treballar de superheroi. Però no es decantava per un sol d’ells. Volia convertir-se en una mena de versió millorada de tots ells alhora. Desitjava volar com Superman, trepar pels edificis com Spiderman, tenir un cotxe tan xulo com Batman i cremar tot el mal del món amb el foc de pit de Mazinger Z. No l’importava parlar en veu alta quan jugava a superheroi pels carrers i la gent el mirava estranyada. Era un nen i aquella constituïa la millor coartada. La bogeria de la infància l’atrapava entre les seves xarxes i no tenia cap intenció de fugir d’aquell segrest. El barri es feia petit quan corria de cantonada en cantonada en busca del dolent de torn i mancava de tota importància el fet que tots ells fossin invisibles als ulls del veïns. Ell era el centre indiscutible del seu món i la vida encara no foradava l’ànima.

Tot allò ha quedat enrere. O gairebé tot. Perquè encara vol tenir superpoders. Voldria dir les coses sense dir-les i que tothom les entengués. Somnia amb la capacitat de veure sense ser vist. Tot per poder mirar vides alienes i dibuixar un mapa amb paraules que ajudi a comprendre aquest embolic. Desitja tenir un superpoder que pugui fer tornar a totes aquelles persones que d’una manera o altra l’han abandonat. Vol ser un superheroi de quaranta tres anys. Amb panxeta i canes però amb la promesa de no créixer mai perquè encara queda temps per seguir sent un nen. Sap que mai podrà volar com Superman perquè té por a les altures. És conscient que, amb el seu cos maltractat pels anys, el vestit de Spiderman no podria dissimular-li la seva malmesa anatomia. També intueix que mai tindrà un cotxe com el de Batman i que haurà de conformar-se amb el que ha anat pagant durant dos anys. I millor que del pit no li surti cap foc com al Mazinger Z. Tot i així, vol ser un superheroi com els d’abans perquè la tragèdia de créixer no li faci tan de mal.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer