Suïcidi

Un dit, dos dits, tres dits, quatre dits, cinc dits. Miro les proporcions de la meva mà, la giro, l'acarono amb l'altra mà i em pregunto en quin moment les coses podrien haver canviat, haver pogut respirar amb tranquil·litat durant l'últim dia de la meva vida hauria estat un maleït miracle, però ja sé que els miracles no existeixen, mai han existit en el meu món.
Penso en teclejar les paraules màgiques i desaparèixer, un instant, un moment només, però desaparèixer significaria deixar el que volia fer per un altre dia, per un dia que no arribaria mai si em quedava dins el meu món de fantasia.
El ganivet és sobre la taula, m'espera, o més aviat es riu de mi, cada tarda està allà, impacient, preguntant-se en quin moment deixaré de jugar al gat i la rata i em decidiré a elegir un camí. Està exasperat, preguntant-se quan deixaré que faci la seva feina en pau i em cansaré de tocar-me la pell pàl·lida amb la seva fulla platejada.
L'agafo amb decisió i repasso la fina línia del meu canell, aquella petita obertura, de la qual en podria sortir un riu de sang, que resta amagada dels ulls d'altra gent darrere un rellotge matusser. De mica en mica un rajolí vermell surt lentament d'entre la pell i taca amb una ratlla més gruixuda del normal el meu braç.
No és dolor el que sento, més aviat és el sospir de la vida que té ganes d'escolar-se per aquella ranura i desaparèixer rere els records d'aquell cos inútil i mediocre. No és felicitat el que sento, més aviat és el crit desesperat de l'ànima que vol sortir de la seva presó de carn.
Sé que el tall no servirà per a res més que tacar les rajoles de la cuina i potser la meva roba, sempre passa el mateix, el meu pols s'alenteix, com si s'adonés del que passa i el meu cos decidís per si mateix que vol seguir vivint, sembla ser que no és capaç d'entendre que la meva ànima desitja escapar i volar lliure eternament.
És el dia, repeteix el meu cervell una i altra vegada, avui és el dia.
La mà no tremola quan aprofundeix el tall, ni tan sols sento el dolor, només el batec del meu cor que ressona com si milers de tambors anessin al mateix temps. Els llavis se'm ressequen en un instant i tinc el desig irrefrenable de convertir-me en un vampir i veure'm la meva pròpia sang.
Alguna cosa dins meu es talla, s'esmicola i repica contra el terra. Els ulls se'm desenfoquen a poc a poc i sento un altre repic, aquesta vegada metàl·lic, el meu cap recorda lentament que tenia un ganivet a la mà, que hi havia alguna cosa que ja no hi és.
Alguna altra cosa cau pesadament contra el terra. No ho entenc, no tenia res més agafat. De sobte m'adono que sóc jo qui està estirada sobre les rajoles de la cuina. El fred de les rajoles se m'escampa per les parts nues del meu cos i em mig desperta de l'estrany somni que estic tenint. Una porta es tanca, suposo que l'entrada, quantes hores han passat des de que ha començat tot? Ja no veig res. Un crit agut fa que escolti més atentament el que passa al meu voltant, però no sóc capaç de controlar els meus sentits. De mica en mica m'adono que només em sento a mi mateixa. No respiro, no sento. Res. Simplement, res.