Spanish chulería

No sóc antropòleg. No sóc sociòleg. No sóc psicòleg. Només faig fotografies. Impressiono en el meu cervell imatges que em serveixen per entendre el món en el visc. I aquestes instantànies, quan s’apropen, quan em mostren a les persones en un primer pla, a vegades, moltes, em carreguen les piles de l’esperança. Però quan obro el camp, quan passo a un pla general, gairebé sempre em proporcionen imatges que em generen un cert neguit. I és que la fotografia de grup que s’ha instal·lat en l’esfera pública resulta realment desconcertant. Llegeixes diaris, consumeixes televisió, escoltes la ràdio i t’adones que vivim en un país on tothom vol tenir raó, costi el que costi i peti qui peti. Però no tan sols tothom vol tenir raó, a més a més, necessita que li donin la raó. Es tracta de guanyar les batalles dialèctiques per tenir el cap de l’interlocutor en una safata d’argent. I si no tens raó, llavors amenaces, portes les conteses al camp de l’agressivitat. És la spanish chulería.

Que després de ploure a bots i barrals sobre el seu particular sentit de l’ètica, Francisco Camps digui que es veu preparat per ser president de València o del govern és una bona mostra. Que en els debats televisius els tertulians transformin l’intercanvi d’arguments en un museu de crits i d’insults n’és una altra mostra. Que els àrbitres espanyols tractin de ser el julivert de totes les salses, comportant-se amb els jugadors d’una manera que està a les antípodes dels col·legiats europeus, també constitueix un exemple il·lustratiu de la spanish chulería.

Tot i així, si sou un d’aquells nacionalistes espanyols tan amants de la humilitat i l’autocrítica (ironic mode on) no patiu. També a Catalunya tenim la nostra particular catalan xuleria. Fèlix Millet, Jordi Montull, Felip Puig, i un llarg exèrcit d’addictes al culte a l’ego, impregnen els titulars dels diaris amb moments de glòria per a la supervivència d’aquesta forma de contracte social.

Viure en societat equival a pactar, a negociar, a trobar espais comuns. Viure en societat no té res a veure amb demostrar qui la té més gran (la xuleria). Viure en societat no entén d’imposicions, d’amenaces o d’agressivitat. Proposo des d’aquest moment el Dia Internacional dels Perdonavides i que durant aquest dia tinguin prohibit fer cap tipus de declaracions. Quina pau ens envoltaria.