Sota la pluja

Semblava, efectivament, el típic yuppie de quaranta anys, vestit amb americana i corbata. De caràcter, però, era molt diferent a la resta; radicalment diferent.

Treballava a "Solutia Enterprises", una empresa de gran rendibilitat econòmica i d'origen estranger - actualment està en mans de capital procedent d'Alemanya, tot i que també havia depès de grans empreses canadenques, americanes i daneses - que es dedicava a les inversions financeres. Havent estudiat Direcció i Administració d'Empreses i amb només 26 anys, aconseguí una plaça fixa. Amb el pas dels anys anà guanyant el respecte i el prestigi corresponent a un home del seu talent. Als quaranta-dos, assolí una privilegiada posició en aquella comunitat empresarial: gerent de vendes. Era, doncs, un home de bona posició econòmica... tenia tot el que podia desitjar el clàssic executiu de l'època actual: un àtic a un barri benestant de Barcelona - Sarrià-Sant Gervasi - , un cotxe de luxe i un compte corrent molt sucós a una prestigiosa entitat bancària amb el que es podia permetre els típics capricis d'un home de la seva posició.

Estimat lector, però, l'objectiu d'aquesta història és contar la peculiaritat personalitat d'aquest home aparentment corrent, el seu nom del qual ens interessa ben poc. En els tres-cents seixanta cinc dies que comprenen l'any en què l'home en tenia anys va succeir un fet digne d'esment, que mostra una vegada més lo complexa que pot arribar a ser la ment d'un ésser humà...

Havia tingut molt mal dia. Un pèssim dia. Tot el que havia fet des de les set del matí fins a dos quarts de sis de la tarda li havia sortit fatal. Ja n'havia tingut, de dies així, però com aquell... evidentment que no. No perillava el seu càrrec ni molt menys, però era un individu orgullós, molt orgullós. Estava aixafat. Després de d'haver pres un cafè ben carregat de la típica màquina que hi havia al vestíbul de la oficina es va encaminar cap a l'aparcament de cotxes.

Conduïa de manera ràpida i segura, tot i ploure a bots i barrals. Sempre li havia agradat córrer el màxim possible - respectant, això sí, els límits de velocitat - independentment del seu estat d'ànim i de les ganes que tingués d'arribar a casa i prendre's el seu còctel preferit: el Poet's Dream, format per 2/3 de Ginebra, 1/3 de Vermut sec, dues gotes d'Orange Bitter i dues gotes de Benedictine i servit amb gel.
Va travessar el pont que estava situat a sobre de la B-30 i que unia Bellaterra amb les afores de Sant Cugat. No tornava mai a casa per aquell camí però tenia ganes de canviar d'aires. Al cap d'uns quan segons i tot i no veure-hi bé, va distingir una figura a mà dreta, passejant per el terreny... (Amb aquella pluja volia anar caminant?)va pensar.

No s'ho va pensar dues vegades. Va anar frenant progressivament i finalment va parar el cotxe. Fos qui fos aquella persona podria agafar una pulmonia, amb aquelles temperatures i condicions atmosfèriques. La figura es va acostar lentament al cotxe. Va obrir la porta del seient del copilot i s'hi va asseure.
-Hola- digué amb un accent estranger, probablement eslau. Ell en sabia, d'idiomes. Un dels seus hobbies era estudiar idiomes en el seu temps lliure.

L'home es va quedar parat. Fins que no s'havia assegut no sabia si era un home o una dona, a causa de la poca visibilitat que oferia la pluja i la boira. Era una dona jove, d'uns 23 anys. Cabells de color ros cremat, ulls color mel i unes faccions probablement de l'Est. Quan li va saludar, va saber exactament què passava. No hi havia caigut.

Era una prostituta. D'aquelles que es troben a la carretera i que es veuen obligades a tenir relacions sexuals amb el primer camioner - eren els clients més abundants - que passava. Ell no va dir res. Va recuperar el seu posat habitual - sempre tranquil i confiat -.Va engegar de nou el motor i va prosseguir el seu camí. Cap a on? Cap a casa.
- ¿Cuál es tu oferta ?- ella parlava castellà, es clar. Les màfies que recluten aquestes noies per la força no es preocupen d'ensenyar-les el català, i amb prou feines el castellà.
- Ninguna- va contestar ell.


Durant la travessia pel Vallès fins als túnel de Vallvidrera no va haver-hi cap diàleg. Ella el mirava amb molta curiositat... mai havia rebut com a resposta aquell mot. La majoria d'homes li deien immediatament que els hi fes una fel·lació mentre conduïen, sense tenir en compte els riscos que es corren al conduir en aquestes condicions. Tampoc sentia admiració per aquell home. Segurament ho hauria dit per fer-se l'interessant o l'home dur i diferent a la resta. La duria a casa i la penetraria només arribar. Li pagaria de manera abundosa i li diria que es pagués un taxi per arribar allà on hagués d'anar. Això era el que ella pensava.

L'home seguia impassible, mirant sempre fixament la carretera. Des que havia pujat al cotxe, no havia tornat a mirar a la noia en cap moment, ni tan sols al parar en semàfor quan van travessar el poble santcugatenc. Van travessar els túnels que enllacen Barcelona amb les poblacions del Vallès. Al cap de pocs minuts van arribar a l'aparcament subterrani del pis on ell vivia.
- Como te llamas?- les primeres paraules que li va adreçar.
- Tatiana...- mai cap client li havia preguntat el seu nom.
- Un placer conocerte -.
Lentament van pujar amb l'ascensor fins a l'àtic. A ell no li agradava l'ascensor, però pensava que ella es mereixia un descans, després d'haver estat ves a saber quan sota aquella abominable pluja. Ell sempre pujava els 12 8 pisos que comprenien l'edifici per les escales. Qüestió de gustos.
Va obrir la porta i la va deixar entrar.

Es va quedar meravellada. Mai havia vist un pis tan modern, però tan culte. Mobles fets amb fusta envernissada d'aspecte realment car contrastats per uns quadres d'art clàssic. Era contrast sorprenent però que embellia, a parer d'ella -i també d'ell -, la decoració del pis.
- Siéntate- no era pas un ordre; el seu to la convidava a assentar-se.
Ella ho va fer. Sense dubtar-ho. La curiositat que sentia - i la por també- anava en augment: mai algú l'havia tractat d'aquella manera. Tan freda i tan respectuosa alhora.
- Eres prostituta?- va preguntar ell.

Havia arribat el moment clau. ( Li diré que sí; aleshores em durà al llit i em follarà )
-¿No es evidente?- va contestar en mal castellà i una mica esquerpa
- No - va afirmar ell. - ¿Cuánto me costaría tenerte toda la noche?-
Es va quedar sense paraules. Mai li havien proposat quelcom així.
- No lo sé... la verdad es que...-
- Pagaré lo que sea -
Ella va acceptar. No cal esmentar la quantitat de diners que li pagaria ell al matí. L'important és que va acceptar.
- Detrás de ese cuarto tienes el baño. Si quieres ducharte... habrás estado allí mucho rato, ¿no? - referint-se a la carretera.
- sí...-
- Bien, pues dúchate. No tengas prisa. Mientras tanto prepararé la cena. Tienes un albornoz blanco preparado en una percha. Por lo que respeta a la ropa... vivo solo, pero tengo algunas prendas femeninas. Te las dejaré en esa habitación- va dir, indicant una porta propera.
Ella va obeir. Es va dirigir cap a la dutxa. Al igual que la resta del pis, el bany era sensacional. Tenia jacuzzi propi. No volia abusar, però .
Després d'haver-se rentat es dirigí a l'habitació que ell li havia indicat i es posà la roba que hi havia a sobre el llit. (No té mal gust) va pensar ella.

El sopar va ser ben diferent a la resta de temps que havien passat junts. Ell era obert, li preguntava coses sobre la seva i especialment sobre la seva. Ella reia. Li agradava aquell home. Independentment del que passés després... es sentia còmode. Qui sap... potser fins i tot sabria fer l'amor apassionadament... no com els porcs amb qui havia estat des que havia entrat al país. Pel que fa al menjar... era molt bo. Potser massa el·legant, per al paladar d'ella. Un foie fet de fruites i confitura variada amb torrades seguit d''ànec farcit i condimentat. I per postres una crema de plàtan... va ser el que més li agradà. Era evident que l'home menjava plats similars habitualment ja que amb el temps en què ella s'havia dutxat i vestit només havia preparat l'ànec, tal com ell li havia rebel·lat durant la conversa.

Eren les dotze passades quan acabaren de sopar. Ella pensava que hauria arribat el moment...
- ¿Y bien?¿ Qué quieres que te haga ?- va preguntar ella amb un somriure clarament forçat.
- Companyia- va respondre ell.
- Te burlas de mí o qué?
- No; he tenido un día muy duro... al verte he pensado que podría pagarte... solo para hacerme compañía... para olvidar este día- va dir somrient. Després d'una pausa va prosseguir- no quiero nada de ti que tú no quieras darme, y sexo es precisamente algo que no quieres darme, aunque crees que estás obligada a ello.-
Ella va esclatar a plors. Per primera vegada a la vida algú li deia la realitat: que treballa en un ofici amb el qual ella no gaudia. De fet, la havien obligat. La va deixar sola, creient que ho necessitava. Al cap d'uns moments ella se'n va anar a la seva habitació, avergonyida. Ell li va deixar els diners a sobre la taula del menjador- molts diners - i una nota.

Pel matí, quan es va aixecar, l'home es trobava sol. Ella havia marxat, agafant els diners. També s'havia endut la nota. Agafà el cotxe com de costum i anà a treballar. Al sortir de la feina, a dos quarts de cinc, es va encaminar cap a casa... a través del pont que passa per sobre de la B-30.