Sortiran primer les victimes i després les que les substituiran

Si algun dia algú sense autoritat m'assegurés que mai més tornaríem a estar junts, sentiria una angoixa i una asfíxia molt forta i unes immenses ganes de morir. Perquè seria com pensar que ets mort i no et tornaré a veure mai més.
Pensar que mai més ens abraçarem ni ens farem petons.

Pensar en quelcom en què no hi vull pensar però que de vegades sento com s'apropa com un gran monstre amb els peus grans i segurs, que deixar una petjades profundes a la terra
I quan s'apropa aquest gran fantasma, aleshores em venen ganes de cridar de dolor i de donar les mans a moltes dones, de crear un cercle infinitament llarg, de tancar totes juntes els ulls i de plorar.

Ja no sé si és important que estimis una altra dona amiga o no, ja no importa res, només que la distància entre nosaltres és un abisme profund i insalvable com un gran canyó. I les dones formant una gran cadena aixecarem les mans i ens agenollem demanant al cel clemència amb les nostres decepcions i força per anar endavant. I sé que ens ensurtirem i que moltes dones m'abraçaran en el dolor i caminarem plegades en el desert fins arribar a un lloc que ens acollirà i posarà mel a les nostres ferides. I algun dia ho hauré oblidar tot i només quan canti el rossinyol em vindran ganes de plorar però això passarà poc i segurament oblidaré perquè em passa. Les dones ho oblidarem tot.